Antoni Gelonch, Oriol Pérez Treviño: Quan canta la Sibil·la
165 pàgines
Viena Edicions, Barcelona, 2021
Viena Edicions és un dels segells catalans més actius, amb un ventall de publicacions divers sobre humanitats. Ara ha afegit un títol d’art i música sobre la figura de la Sibil·la i l’skhaton que se li associa, des de dues perspectives aplegades en dos grans blocs: l’artística, treballada per Antoni Gelonch (Lleida, 1956), i la musical, elaborada pel musicòleg Oriol Pérez Treviño (Manresa, 1972). El llibre presenta una edició de lletra còmodament llegible, amb un feix d’il·lustracions en color i qualitat en el detall gràfic a les pàgines centrals –ben referides dins el text. En conjunt, es llegeix d’una volada si la paciència del lector salva certa desorganització i reiteració d’idees a la part escrita pel molt respectable Gelonch que, des de la història de l’art, comenta les variants del personatge i descriu les representacions pictòriques, escultòriques i en estampes des de plantejaments icnogràfics i iconològics. En aquest sentit, però, s’hi enyora algun quadre que resumeixi les característiques i el nombre de sibil·les a les èpoques de l’antiguitat i l’edat mitjana, per facilitar la diversitat de representacions i obres d’art comentades en una enumeració, a vegades més acumulativa que expeditiva.
D’altra banda, l’assagista i musicòleg Oriol Pérez Treviño fa gala de la seva àmplia formació humanística amb digressions sobre filosofia, sociologia (valor cultural i cultual, com a ritu), psicologia i, fins i tot, disciplines no normalitzades de caire esotèric, en una de les parts més estimulants d’aquest segon bloc, molt ben escrit, de redacció directa de clar sentit discursiu. En la vessant historiogràfica, els seus eixos teòrics són complementats per apunts sobre la institució eclesiàstica, l’associació amb el culte marià, el vincle de la difusió de la Sibil·la i el mil·lenarisme durant l’edat mitjana. També inclou idees antropològiques i d’arrels atàviques, així com apel·lacions a la necessitat d’encaminar-se col·lectivament cap a una nova dimensió i etapes humanes. En aquest sentit, destaca la seva percepció del ritual del cant de la Sibil·la com una experiència mística en una societat decadent, que ens relliga amb el nostre present. Val a dir, però, que costa creure’l –i no per falta de voluntat– quan afirma que som davant una nova dimensió de la consciència humana (pàg. 101) veient la gestió i direcció social respecte de la crisi pandèmica, el col·lapse energètic i la imminent amenaça d’un control social i digital absoluts, per no esmentar altres signes catastrofistes que van més enllà de la pèrdua de llibertats i fan utòpica l’esperançadora estructura integral de Gebster on tot és U, a la qual es refereix Pérez Treviño.
No obstant això, parla poc –massa poc– de la música associada a la cerimònia: ni el nombre d’estrofes, ni les característiques predominants, ni l’evolució segons els manuscrits… La pàgina 134 segurament és la més substancial en aquesta línia, més enllà de les suggestives orientacions sobre Roland de Lassus, rematades per l’esment a algun altre compositor (per què no ho fa també sobre Hildegard von Bingen, que enfoca més com a personatge històric que com a compositora?). Sens dubte, ell té els coneixements i les eines per haver elaborat un capítol que, sense recórrer a la profusió i exhaustivitat acadèmica de les investigacions de, per exemple, Mari Carmen Gómez Muntané i altres musicòlegs, en resumís els trets musicals de les diverses versions conservades o, almenys, de les representades actualment. És a dir, s’hi enyora una mínima i sintètica guia d’audició que aporti les bases d’un comentari formal i estilístic elemental. També de les aportacions de compositors catalans a les actuacions del Cor de Cambra Francesc Valls realitzades a la catedral de Barcelona entre els anys 2010 i 2019, que han comptat amb peces escrites per Cervelló, Vila i Casañas, Bonet, Pagès, Vivancos, Magrané per a les representacions dutes a terme en aquest temple. En canvi, sí que comenta l’enregistrament d’ArsMusicae dels anys seixanta com a germen de la difusió de l’obra en un capítol breu de tarannà periodístic.
En qualsevol cas i disculpant les dues principals mancances assenyalades, el fonament d’aquest Quan canta la Sibil·la és obvi. Es tracta d’una estimable i accessible aproximació a la comprensió de la rellevància, simbolisme i història de la Sibil·la com a mite, com a experiència i com a icona artística, que revalida una de les diverses afinitats entre música i religió com a vincle constant en la història de la humanitat i de l’art. I, a més, recordem-ho, Gelonch i Pérez Treviño ho fan en català.
Imatge destacada: la contralt Mariona Llobera, del Cor Francesc Valls, és l’actual Sibil·la de la catedral de Barcelona
