THAÏS de Jules Massenet. Llibret de Louis Gallet. Plácido Domingo, Michele Angelini, Jean Teitgen, Ermonela Jaho, Elena Copons, Lídia Vinyes Curtis, Marifé Nogales, Sara Blanch. Cor i orquestra titular del Teatro Real de Madrid. Direcció: Patrick Fournillier. FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. 29 DE JULIOL DE 2018.
Al cap de gairebé seixanta anys de carrera artística, a Plácido Domingo no li poden quedar en espera gaires reptes artístics transcendents, d’una particular exigència i responsabilitat. Per això una versió de concert d’una òpera, no exactament de gran repertori, que no conté cap moment especialment épatant de lluïment individual –altra cosa són els duos–, d’una tessitura –baríton– que ha anat introduint darrerament, i a més en funció única de concert, no pot formar part d’aquesta gamma alta a la qual ens estem referint. Tanmateix això no hauria d’impedir atènyer al màxim possible els suara esmentats conceptes d’exigència i responsabilitat. Creiem, i ens dol molt constatar-ho, que no va ser així.
I no va ser així, perquè va fer bona aquella dita de cultura popular “que el llegir no ens faci perdre l’escriure”. L’atenció, en alguns moments abusiva, a la lectura de la partitura, particularment al tercer acte, li va impedir escriure un discurs artístic de l’alçària que podia esperar-se d’un tan grandíssim artista com és i ha estat ell; va impedir escriure adequadament la riquesa del personatge i el seu trastornador drama; va impedir donar emoció a les escenes que ho requerien, donar color i força a la veu; va impedir escriure, en definitiva, un brillant poema líric, que és del que es tractava. A més, ens trobem en un terreny en què no es pot parlar com a causa allò “d’un mal dia el pot tenir…”.
No voldria fer més sang; Plàcido Domingo és molt probablement la figura de la lírica universal més important de la història; la seva incombustibilitat sempre en un nivell excepcional, sempre enllaçant reptes complexos i arriscats, amb un intensitat espessa, i a més en una tessitura tan castigadora físicament com la de tenor l’han convertit en “un cas a part”, allunyadament a part dels immediats. El seu és un cas digne de profunds estudis tant a centres universitaris musicals com a facultats de medicina. Glòria a ell i oblit d’una nit de diumenge de juliol.
Thaïs parteix d’un argument, o d’un tema argumental que, per la seva complexitat, era més apte per a una pel·lícula d’Ingmar Bergman que per a una òpera romàntica. La confrontació entre Eros i Tànatos presideix una història que transcorre amb alguns punts febles: la conversió de la protagonista és massa sobtada i de manera semblant s’esdevé amb la resolució final, mancada de crescendo, de procés d’elaboració argumental. Però a la fi té capacitat per mantenir atrapat l’espectador fins i tot en una versió de concert.
Musicalment és molt més que el famós interludi “Meditació”, però tampoc afegeix més glòria a la que van donar a l’autor altres títols, com de manera particular la seva masterpiece Manon. Massenet era un gran mestre del que podríem anomenar melodisme exactament identificat amb la paraula, amb el llibret. Paraula i melodia mai no es dissocien, sempre caminen enllaçats estretament i de manera natural.
La versió va comptar amb un atot principal. L’actuació de la soprano albanesa Ermonela Jaho, que des del primer moment es va fer seu el personatge protagonista amb una gran autoritat. Posseeix el do del control exacte del personatge, i veu esplèndida i un nervi i una energia sempre dominats, tot configurant una interpretació de gran categoria.
La resta de companys va completar un quadre jove de notable excel·lència, sense més, amb un cor especialment lluït, una orquestra més eficaç i sòlida que no brillant en el mal sentit de l’expressió, sota la batuta d’un músic sobrat de bon ofici com és el francès Patrick Fournillier.
Imatge destacada: un instant del concert (captura de pantalla)
