TEMPORADA OBC. Alisa Weilerstein, violoncel. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Ludovic Morlot, direcció. Obres de Guinjoan, Prokófiev, Cervelló i Beethoven. L’AUDITORI. 29 DE SETEMBRE DE 2023.
Si la Tercera Simfonia de Beethoven la coneguéssim només com a Simfonia en Mi bemoll major, op. 55 en comptes de Simfonia Heroica, ¿sonaria igual? ¿La percebríem de la mateixa manera? ¿Els intèrprets la farien sonar igual?
¿Passaria el mateix amb la Simfonia Tràgica, la Patètica o la Pastoral?
De vegades, el nom fa la cosa.
No deu ser pas casual que la peça triada pels responsables de L’Auditori per inaugurar una temporada el títol genèric de la qual és “Poder o revolta” sigui una simfonia titulada Heroica.
L’obra fundacional del romanticisme simfònic, aquella que amb els seus dos acords inicials, secs, tallats, va fer saltar els vienesos del 1805 de les seves cadires i els va despertar del somni beatífic del Classicisme per anunciar-los que durant els cent anys següents el simfonisme seria un assumpte de vida o mort, va sonar una vegada més a L’Auditori i ho va fer interpretada per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) dirigida pel seu titular, Ludovic Morlot.
Morlot, sense fer experiments i sempre dins el cànon encunyat a partir dels paràmetres heretats de la llarguíssima tradició interpretativa de la peça, va fer seu el lema casteller “Força, equilibri, valor i seny” i va lliurar una molt bona Heroica.
Va oferir-ne una direcció amb drama però sense melodrama, amb un bon equilibri entre les seccions malgrat la tendència natural de L’Auditori d’amplificar els metalls, amb una elecció de tempi sense exageracions ni a la “Marcia funebre” ni a l’“Allegro molto” final i amb un sentit del fraseig encertat que feia que la música respirés de manera natural i l’orquestra sonés com un gran pulmó. Un pessic de pebre rítmic i fer que sonessin algunes veus mitjanes que normalment queden enterrades entre les extremes va afegir una mica de color a la interpretació.
El conjunt orquestral, atent, concentrat, va respondre globalment bé i sembla ben preparat per afrontar la nova temporada.
L’Heroica va ser el plat fort del concert, però a la primera part havíem tingut tres peces que de cap manera es poden considerar mers aperitius.
En primer lloc va sonar la breu Fanfara que Joan Guinjoan va dedicar a l’OBC amb motiu de la inauguració de L’Auditori, una peça escaient tenint en compte que aquesta mateixa temporada l’edifici complirà el quart de segle.
Va seguir, amb Alisa Weilerstein com a solista, la Simfonia concertant per a violoncel i orquestra, op. 125 de Serguei Prokófiev, una revisió del 1952, dedicada a Mstislav Rostropóvitx, del seu propi Concert per a violoncel, op. 58 estrenat el 1938.
La peça, aspra, densa –tant per al públic com per a l’orquestra– presenta en la part solista unes exigències terrorífiques, esgarrifoses, un autèntic compendi de tot el que li pot passar a un violoncel. Alisa Weilerstein, que el proper mes de març tornarà a L’Auditori per afrontar la integral de les Sonates de Beethoven, va oferir-ne una interpretació totalment satisfactòria.
Va cloure la primera part una autèntica delícia, Un cant a Pau Casals per a orquestra de violoncels de Jordi Cervelló, interpretada pels violoncels de l’OBC i Alisa Weilerstein. Cervelló va ser segurament el compositor català que més bé ha escrit per a la corda les darreres dècades; el Cant a Pau Casals n’és una prova. La bellíssima obra també és prova de la superba llibertat amb què el compositor va exercir el seu ofici més enllà de la tirania dels “ismes”.
