L’AUDITORI CAMBRA. Tabea Zimmermann, viola. Jörg Widmann, clarinet. Denés Várjon, piano. Obres de Schumann, Kurtág i Mozart. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 2 DE NOVEMBRE DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
Des de fa uns dies pels carrers de la ciutat, especialment al voltant de L’Auditori, corria un cartell. “Tabea Zimmermann, la viola”, deia en lletres grans acompanyades d’un retrat de l’alemanya. En subtítols, els noms del pianista i el clarinetista acompanyants, tal com es podia deduir. El que no explicava tan clarament –regles del mercat i de la publicitat– era que el concert de Tabea Zimmermann a L’Auditori el diumenge 2 de novembre passat no seria un recital de la violista, sinó més aviat un concert a trio amb l’exhibició de talent de dos músics més de primer nivell: Jörg Widmann al clarinet i Denés Várjon al piano. Un format igualitari: tres peces a trio i dues per a solista i piano.
L’inici del concert, amb un públic ja lliurat, no va esdevenir tan espectacular com s’esperava. Amb les Märchenerzählungen de Schumann, eix central del concert, els músics van funcionar a la perfecció com a trio i Zimmermann i Widmann van mostrar una força conjunta excel·lent, tot i que no vam veure el lluïment de cap dels tres músics. L’excepcionalitat dels solistes va quedar darrere la força del conjunt, d’indubtable qualitat per a una formació de trio, però sorprenent per a tres solistes de renom. Amb les Fantasiestücke del compositor alemany, obra de la seva sèrie per a instruments solistes acompanyats per piano, vam gaudir de la interpretació compacta de Jörg Widmann: amb gest immutable, sembla que només el seu cos respongui a la interpretació romàntica, mentre que les seves mans ballen suaus sobre el clarinet i alhora es mantenen fortes en la subjecció. Una interpretació en aparença senzilla però d’una clara excel·lència i dificultat, com ha de ser en els grans músics: que el virtuosisme no ho sembli.
En una revisió de Schumann com a eix temàtic del concert, el programa contenia una obra de György Kurtág composta el 1990, Homenatge a Robert Schumann, novament per a trio. Una obra molt interessant i molt breu, però tot i així amb sis moviments que funcionaven com a microescenes. Va ser aleshores quan vam veure –o vam començar a intuir– l’aclaparador talent de Tabea Zimmermann. L’obra de Kurtág conté uns pianíssims extrems en alguna de les escenes que en les mans de la violista ni tan sols semblaven reals. Amb aquesta intuïció d’una excepcionalitat en la corda, l’obra contemporània va esdevenir un parèntesi en un concert desbordant de lirisme i va reforçar, amb el canvi de registre, l’alt nivell dels músics, els quals no van mostrar cap canvi en la seva brillant interpretació en comparació amb el repertori romàntic. Més aviat al contrari.
Allò extraordinari de Tabea Zimmermann, però, es va mostrar amb les Märchenbilder de Schumann, els únics quinze minuts que vam escoltar amb l’alemanya com a solista. Zimmermann posseeix uns piani àgils i impecables i l’inici vertiginós del tercer moviment va deixar, senzillament, bocabadat el públic, per després passar a un passatge lent i màgic, com la nit i el dia, i canviar al romanticisme d’un xiuxiueig en el quart moviment. Tot això sense impostures, amb una facilitat esbalaïdora. Uns instants de regal que paguen la fama que precedeix la violista, però al cap i a la fi pocs instants en un gran concert.
El Trio Kegelstatt de Mozart va servir per finalitzar el concert. Va ser aleshores quan Denés Várjon va deixar de banda el seu paper d’acompanyant per erigir-se com a director d’aquest trio. Zimmermann i Widmann van tornar a funcionar de tu a tu amb el control del pianista en aquesta interpretació tan definida basada en el marcatge clar de les dinàmiques, les modulacions, els silencis i els stacattos. Aquest va ser un concert temàtic i acadèmic i, si ben bé no vam poder gaudir tant com volíem de l’excepcional Tabea Zimmermann, vam viure a canvi i inesperadament la visita d’un trio excel·lent.
