AUDITORI CAMBRA. Mahler Chamber Orchestra. Carmen Romeu, soprano. Marina Heredia, cantaora. Dir.: Pablo Heras-Casado. Obres d’Stravinsky i Falla. L’AUDITORI. 10 D’ABRIL DE 2019.
Una part molt important de la formidable revolució i renovació de la música a principis del segle XX s’efectuà a través d’una forma musical, el ballet, considerada aleshores una forma menor en comparació amb les grans formes orquestrals heretades del tardoromanticisme, com la simfonia, el concert o el poema simfònic.
El ballet, que formalment i estructuralment semblava una forma esgotada després de les grans realitzacions romàntiques, va ser l’espai interdisciplinari on, a través de la confluència de creadors musicals, coreogràfics i escenogràfics esperonats per un productor agosarat i visionari, Serge Diaghilev, es materialitzà la revolució encarnada simbòlicament amb l’estrena el 1913 de La consagració de la primavera d’Stravinsky.
Alguns d’aquests ballets que un dia van ser revolucionaris i que posteriorment, desvinculats de la dansa, es convertiren en suites simfòniques, van ser l’eix vertebrador del concert de la Mahler Chamber Orchestra dirigida per Pablo Heras-Casado a L’Auditori. El programa va estar integrat, a la primera part, per Pulcinella d’Stravinsky i El sombrero de tres picos de Falla i, a la segona, per El amor brujo, també de Falla. La sessió formava part i era el colofó d’un projecte més ampli que incloïa l’enregistrament d’un disc per a Harmonia Mundi en un context de col·laboració entre L’Auditori, Pablo Heras-Casado i el conegut segell discogràfic.
D’això ens en vam beneficiar, i molt. El programa, que ja venia parcialment rodat (Pulcinella i El amor brujo) per concerts els dies anteriors a Amsterdam i Heidelberg, va gaudir de tres dies previs d’assaig a L’Auditori per preparar l’enregistrament, un autèntic luxe per a un concert en directe d’una orquestra en gira. Quan el director és bo i, com en aquest cas, sap on vol anar a parar, quan l’orquestra és bona, i la Mahler Chamber Orchestra ho és molt, i s’ha pogut assajar el temps necessari, els resultats han de ser bons per força i així va ser.
Hi va haver bona afinació, exactitud rítmica, tempi vius i ben controlats, magnífic equilibri dinàmic entre les seccions orquestrals, lluïment en les intervencions dels instruments solistes (extraordinari l’oboè Andrey Godik!) i lluïment, també, en les breus parts cantades a càrrec de la soprano Carmen Romeu a El sombrero de tres picos i la cantaora Marina Heredia a El amor brujo.
Pablo Heras-Casado es va acreditar com un dels directors espanyols més interessants del moment. Claredat d’idees, eficàcia, sentit de l’equilibri i una intenció molt precisa: subratllar la modernitat del llenguatge musical de les peces, deixar clar que un dia, fa aproximadament cent anys, aquest ballets duien la revolució a la música.
Imatge destacada: © May Zircus
