THE INDIAN QUEEN (1695), semiòpera en cinc actes i un pròleg amb música de Henry Pucell i llibret de Dryden-Howard. Vicent Yi (Hunahpú). Julia Bullock (Teculihuatzin). Nadine Koutcher (Doña Isabel). Markus Brutcher (Don Pedrarias). Noha Stewart (Don Pedro). Christopher Dumaux (Ixbalanqué). MusicAeterna (Cor i Orquestra de l’Òpera de Perm). Dir. musical: Teodor Currentzis. Dir. d’escena: Peter Sellars. Nova producció del Teatro Real de Madrid. TEATRO REAL DE MADRID. 17 DE NOVEMBRE DE 2013.
Per Roberto Benito
Seguint aquestes idees temàtiques que els directors artístics ofereixen per “educar el seu públic”, el senyor Mortier ens presentà la seva segona visió manipulada de l’arribada dels espanyols a Amèrica en una òpera de Purcell en una “nova versió de Peter Sellars” –com consta literalment al programa de mà–; després de la Conquista de México de Rhim de la qual ja vam escriure recentment.
Qui esperés veure la masque pensada per Purcell i Dryden es va trobar amb un espectacle de gairebé quatre hores, vint minuts més del que es proposava al programa de mà, que excepte en part de la música no tenia gaire a veure amb The Indian Queen.
La llibertat creativa és un valor quan es parteix d’una obra per fer-ne un relectura que n’enriqueixi les idees profundes, però sense deixar-la irreconeixible, ni servir-se’n per trossejar-la i manipular-la fins a forçar el que, en aquest cas, és un divertiment entre dos pobles, inques i asteques, per mostrar novament la idea d’un genocidi entre espanyols que no apareixen en cap moment en aquesta partitura.
Qualsevol que s’apropi a aquesta obra coneix la gran fantasia i dificultat que comporta la barreja de gèneres des de la dansa, l’aparell escenogràfic barroc i la paraula recitada que donaven una especificitat a aquesta forma escènica i que ja va reportar tant d’èxit a Purcell amb The Fairy Queen. Barreja de gèneres que es va poder percebre fins al cansament amb un desequilibri absolut, prenent no el text original, sinó tot un discurs dramàtic a partir de les dues novel·les –La niña blanca i Els ocells sense peus– de l’escriptora nicaragüenca Rosario Aguilar, en una traducció a l’anglès bastant pobra i poc poètica.
Davant una història que no tenia res a veure amb l’original, el segon pas d’aquesta dissecció artística va ser manipular la música i afegir-hi altres obres de Purcell, cançons i himnes per contextualitzar una acció dramàtica espúria i, finalment, fins i tot manipular les tonalitats de les partitures per crear atmosferes concordes a la idea del regidor. Una aposta l’assoliment de la qual es manifesta més en el pensament de qui ho ha ideat que no pas en el resultat final.
Una vegada dit això, vam poder gaudir d’una vetllada musical amb un cor no solament lliurat totalment a la música i a l’escena, sinó mimetitzat amb aquesta, amb una gamma de colors, volums sonors, independència i empastament únics, fora de qualsevol comparació amb altres cors d’òpera. Van saber crear moments d’una religiositat sublim, d’un heroisme commovedor, la seva ductilitat i fraseig era un bany continuat d’emocions que es reforçaven des de l’orquestra, formada per una corda d’estètica moderna amb uns vents de sonoritat historicista i un baix continu a les mans d’un clàssic d’aquest repertori, Andrew Lawrence-King.
L’artífex d’aquesta MusicAeterna, nom del cor i orquestra, és el director grec Teodor Currentzis, que amb les seves dues formacions va fer més suportable aquest invent Mortier-Sellars des d’una batuta dúctil, tot donant lloc a la música i als silencis tots dos amb un sentit dramàtic profund.
Els solistes van funcionar més com un ensemble, en el qual no va destacar cap d’una manera especial sinó en una correcció acceptable.
L’artista de performance americà Gronk novament va omplir amb la seva obra, tal com ja ho va fer amb Ainadamar de Golijov en aquest mateix teatre, amb una escenografia de panells que donaven color i dinamisme abstracte a un plantejament artístic tan obert com personal en contrast amb un disseny de vestuari contemporani i gris de D. Ramikova.
El públic, que no omplia el Teatro Real, va saber premiar l’esforç de solistes, cor i orquestra amb grans aplaudiments, si bé entre passadissos els comentaris sobre la proposta eren bastant més desfavorables.
Novament la qualitat musical es va imposar a les idees peregrines i qüestionables que es financen amb diners públics en temps d’una crisi abassegadora per a aquestes institucions culturals de primer ordre.
