LIFE VICTORIA LIED FESTIVAL. Natalia Labourdette, soprano. Irune Liberal, piano (LIFE New Artists). David Alegret, tenor. Albert Guinovart, piano. Obres de Turina, Strauss, Montserrat, Guinovart, Morera, Pujol i Toldrà. SALA DOMÈNECH I MONTANER (RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU). 23 DE NOVEMBRE DE 2017.
Per Mònica Pagès i Santacana
El LIFE Victoria té més vida que mai, en aquesta cinquena edició en què ja s’ha consolidat definitivament com el festival de lied que mancava a Barcelona i com la millor manera de seguir recordant la veu de Victoria de los Ángeles a través de les figures nacionals i internacionals i dels nous talents que hi participen.
El dijous 23 de novembre era el torn del tenor David Alegret i del pianista i compositor Albert Guinovart, que van omplir el novè concert programat en aquesta edició a l’esplendorosa Sala Domènech i Montaner del Recinte Modernista de Sant Pau. L’actuació prèvia al seu recital, al LIFE New Artists que dona oportunitat a les veus més joves, va estar protagonitzada per la soprano Natalia Labourdette i la pianista Irune Liberal. Labourdette és una soprano lleugera nascuda a Madrid que, abans d’encaminar-se cap al cant, va fer tots els estudis de violí amb resultats brillants. Precisament va començar amb dues Vocalizaciones, op. 74 de Joaquín Turina, dues peces on la veu no es pot agafar a cap paraula, sinó que va resseguint el camí de les notes com si es tractés d’un violí i mesurant en tot moment l’aire per dosificar-lo adequadament i que no es trenqués el so en les cotes més altes d’alguns sobreaguts. Natalia Labourdette va demostrar un alt nivell tècnic, un domini del so complaent i sòlid, amb un color brillant i alhora transparent que ens feia albirar una personalitat artística molt interessant que no hem de perdre de vista. En els Mädchenblumen, op. 22 de Richard Strauss amb poemes de Felix Dahn, Labourdette i la pianista navarresa Irune Liberal van lluir molta compenetració i profunditat a l’hora de destil·lar aquestes joies del cant germànic, que van sonar ben travades i amb molta inspiració.
A continuació, David Alegret i Albert Guinovart ens van oferir “un passeig per la cançó catalana”, tal com deia el títol del concert. Vam perdre, per això, l’ocasió de sentir Alegret en els Sis sonets de Michelangelo, op. 22 de Benjamin Britten i en Tres sonets de Petrarca de Franz Liszt, com estava anunciat en un principi. A canvi, el recital va començar amb les Sis cançons de carrer d’Enric Morera amb poemes de Josep Maria de Sagarra, que Alegret va oferir amb expressivitat italiana, amb més dramatisme belcantista que ironia, i a voltes donant-los un deix de foscor alemanya que va tenir molts clarobscurs en la veu. El temperament de Morera, que utilitza amb refinament les paraules saboroses de Sagarra per aconseguir que les cançons semblin populars, va omplir amb força aquesta primera part del recital. El cicle Les estacions de Francesc Montserrat Ayarbe no va arribar a la mateixa alçada artística que Morera, en sumir-se la veu d’Alegret en giragonses tonals sovint massa per sota de la seva tessitura o havent de saltar cap a aguts pocs segurs en unes cançons que pecaven de monòtones, per al meu gust, és clar. Les tres cançons de Francesc Pujol que van completar la primera part volien tornar a connectar amb la popularitat de Morera; musicaven poemes de Carner, Guasch i Maragall, però tot i ser elegants i ben elaborades, no tenien el seu geni musical.
Després de la pausa, vam poder sentir cançons del mateix Albert Guinovart, del cicle Tànit, amb poemes de Manuel Forcano. En vam poder sentir dues: “Tu el mar, jo el blau” i “T’estim”, que de ben segur quedaran com dues de les obres vocals més subtils i íntimes de la factura guinovartiana, que sorprenen per estar completament allunyades de les cançons de musicals que l’han fet tan cèlebre i que el situen com l’exponent actual de la nostra tradició musical. Vam seguir passejant per la cançó catalana, aquesta vegada amb els Lamote de Grignon, pare i fill, Joan i Ricard, dels quals vam poder sentir, del primer, El rossinyol i Les aranyes, amb lletra d’Apel·les Mestres; i del segon, d’en Ricard, Plugeta neu, a partir d’un poema de Marià Manent, i Mira que és bell el mar, amb lletra de Josep Roig Ruiz. Un faristol rebel que anava baixant mentre cantava i les petites restes d’un refredat no van contribuir gaire a fer que David Alegret sonés amb prou tranquil·litat i desimboltura. Malgrat tot, la seva personalitat extravertida, la seva presència càlida i generosa amb la música, de fraseig elegant, d’alè valent, i la comoditat de poder cantar amb un mestre com Albert Guinovart, història vivent dels anys que va acompanyar Victoria de los Ángeles, va fer que la música es reflectís de manera brillant en cada mosaic que cobreix el sostre de la Sala Domènech i Montaner a l’antic Hospital de Sant Pau; una sala que originalment va ser una capella i que ara sembla retre devoció a l’art i l’esplendor més sumptuosa del Modernisme català, que contrasta amb l’austeritat i la senzillesa que té la nostra paraula feta música.
Per fi, com un esclat, la inspiració mozartiana d’Eduard Toldrà va cloure el concert –amb la Cançó incerta i el Canticel, amb lletra de Carner, Vinyes verdes vora el mar de Sagarra; L’hort de Maragall; el meravellós Maig de Trinitat Catasús, i el Festeig i la Cançó de grumet maragallianes. De sobte es va deixar anar la contenció amb què Alegret es va sotmetre a les altres cançons i ens va traslladar automàticament a les veus que han fet història al nostre país, amb l’atac d’un nou Emili Vendrell i amb un fraseig natural, com el del gran Gaietà Renom. Veu i música flueixen amb la paraula, que els dona el pols natural que les converteix en grans clàssics de la nostra cultura i que, com va fer Dietrich Fischer-Dieskau o Fritz Wunderlich amb el repertori de la seva llengua, sap elevar el sentiment local a categoria universal. Una versió que podem sentir al disc Impressions de natura que acaba de gravar amb Daniel Blanch i on Alegret ha demostrat ser un digne hereu d’aquesta època daurada de la cançó catalana.
