FESTIVAL DE MÚSICA CASTELL DE CONCABELLA. Josep Maria Colom, piano. Chopin: 24 estudis. CONCABELLA. 28 D’OCTUBRE DE 2017.
Per Santi Riu
L’estudi és un gènere musical pensat habitualment per resoldre algun tipus de problema tècnic concret: escales, arpegis, notes dobles, staccatos… I aquesta millora serà la que permetrà després una major expressivitat musical en cada una de les interpretacions. Al llarg de la història són molts els compositors que n’han escrit i, en el cas del piano, quin alumne no ha tocat mai els estudis de Czerny, Clementi o Cramer?
En la literatura pianística hi ha un abans i un després dels Estudis de Chopin. Es reuneixen en aquestes pàgines no tan sols la funció pedagògica concreta, sinó també un missatge musical i artístic de primer ordre. I és que el compositor polonès va compondre uns estudis que ajuden a resoldre qüestions tècniques emparades en bells continguts expressius.
Aquest fet fa que puguem escoltar alguns Estudis de Chopin en concert, però que sigui molt difícil sentir-ne la integral, pel desgast físic i l’entrega que suposen.
Josep Maria Colom va fer-ho en el punt just de maduresa que va servir per trobar un gust i sensibilitat gens renyides amb la intensitat passional que reclamen. La seva visió no cercava grans velocitats ni acrobàcies vàcues com a finalitat, sinó que la tècnica passés a un segon terme perquè l’essència poètica aflorés en un missatge sublim.
Colom es mostrà com un pianista senzill, directe, posseïdor d’una gran tècnica, un clar sentit líric i de bellesa tímbrica al costat d’una subtilitat evident.
La flexibilitat de canell i l’ampli espectre sonor de Colom possibilità una lectura del primer Estudi de l’opus 25 realitzada d’una manera tan descriptiva com onírica. I la juxtaposició dels dos ritmes tan diferents entre ambdues mans del número 2 fou tan sols un joc per exhalar encant i sensibilitat.
Dos dels punts culminants d’aquest opus foren el número 5 –que després d’un inici lleuger prosseguí cap a una mena de tendra declaració d’amor– i l’encantador número 7 i més llarg de la sèrie. La calidesa de la mà esquerra, la bella línia del cant, tan proper a un nocturn, el punt de drama i l’atenció als matisos de Colom ens sorprengueren amb aquesta lectura.
Una atenció a la paleta sonora que també existí en l’Estudi de les terceres a la mà dreta (número 6). Però també hi hagué força, arravatament, impetuositat i drama en la seva interpretació, amb un Estudi núm. 10 –tan tempestuós en la secció d’octaves cromàtiques com encantador en la secció central–, un número 11 que ens abocà a un remolí d’agilitat i subtilesa, o bé el que clou l’opus, grandiós i molt ben graduat.
Sorprengué també la idea de continuïtat entre els Estudis, amb l’ús d’una petita improvisació que feia d’enllaç i que, segons ell mateix defensà abans d’iniciar el concert, era habitual a l’època. La segona part serví per sentir possiblement un pianista encara més interessant i madur.
Inicià l’opus 10 amb una sonoritat gairebé de coral organístic en la mà esquerra mentre l’agilitat de la mà dreta subratllava també el bell cant (número 1). L’elegància en pianíssim destacà en el número 2, gràcies a una bona articulació que aflorava la línia cromàtica. L’expressivitat interioritzada ens corprengué en el número 3, “Tristesa” –on la capacitat de lirisme i dramatisme coexistiren amb fluïdesa– i en el número 6 –imbuït de poesia, polifonia i tensió sublim. I la nitidesa d’articulació destacà en els Estudis núm. 4 i núm. 5 –conegut popularment com “el Negret” o “la Negror”, per la seva vinculació amb les tecles negres i basat en l’escala pentatònica.
El sentit cantabile i fins i tot juganer destacà en els números 7, 8 –amb suggeridors matisos a la mà esquerra– i 9 –aquest amb un punt més de càrrega dramàtica i transcendència.
Amb els acords arpegiats del número 11 aconseguí una varietat de colors realment interessant, tot apropant-se a l’efecte d’una arpa, abans de cloure amb un estudi “Revolucionari” tan vigorós com gairebé inflamable.
Allunyat de sentimentalismes i amb la tècnica al servei de la música, Colom oferí una classe magistral de Chopin pintant cada un d’aquests petits quadres amb una paleta de colors tan bella com variada i en què la subtilitat i la poesia foren elements d’idiosincràsia.
Amb un públic totalment entregat, poguérem escoltar encara tres obres fora de programa –la Balada núm. 1, el Preludi en La major i la Barcarola de Chopin– que culminaren un recital Chopin per recordar.
