SCHUBERTIADA A VILABERTRAN. Quartet Casals. Obres de Haydn, Mozart i Beethoven. CANÒNICA DE SANTA MARIA (VILABERTRAN). 31 D’AGOST DE 2024.
Una actuació del Quartet Casals va cloure, una vegada més, la Schubertíada a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran. La relació entre els Casals i la Schubertíada és un exemple de fidelitat i perseverança: aquest era el quaranta-tresè concert que el conjunt oferia en aquest singular i originalíssim festival de música, diferent de tots els altres de l’estiu català.
La sessió tenia un valor afegit molt especial: el de Vilabertran era el primer concert del Quartet Casals amb la nova viola, Cristina Cordero, que substitueix Jonathan Brown, que ha deixat el grup i ha tornat als Estats Units després de vint-i-dos anys formant part del Quartet Casals.
En l’àmbit de la música de cambra, el quartet de corda gaudeix d’una aura gairebé mítica que fins i tot ha donat lloc a alguns llibres interessants, com la novel·la Una música constant de Vikram Seth, i alguna pel·lícula notòria, com A late quartet, dirigida per Yaron Zilberman. El quartet, que Goethe definia com una conversa racional entre quatre persones intel·ligents, es considera el cim on pot arribar la compenetració entre humans músics: tots amb tremp de solistes, però tots sotmesos a una única idea musical. Quatre sensibilitats diferents, però un únic esperit musical: un misteri gairebé teològic.
En un quartet de corda, qualsevol error d’un dels quatre queda horriblement al descobert, la concentració és altíssima i l’exigència també, perquè els compositors han dedicat al quartet de corda algunes de les seves més denses creacions.
Un bon quartet triga anys a formar-se i equilibrar-se, requereix milers d’hores d’assaig i de concerts públics veient sempre a dos metres de distància aquelles mateixes tres cares. Un quartet de corda comença a sonar bé quan el segon violí, veient només un segon i d’esquitllentes el violoncel·lista, ja sap si se li ha posat bé o no el sopar.
Com a exemple d’humans treballant junts sobre un propòsit comú, un quartet de corda és un prodigi, gairebé un miracle, i assistir com a espectador a una actuació d’un quartet de corda és, a més d’un plaer per a l’oïda, un plaer per a la vista, un autèntic i captivador espectacle d’escenari. Vist així, substituir un membre en un grup humà d’alta precisió com és un quartet de corda és un assumpte molt delicat.
La marxa de Jonathan Brown i l’arribada de Cristina Cordero signifiquen per al Quartet Casals, el més important quartet de Catalunya i d’Espanya i un dels millors quartets d’Europa, l’inici d’una nova etapa. Cristina Cordero, nascuda a Madrid el 1998 i guanyadora el 2020 del premi El Primer Palau, sembla molt ben capacitada per ser la nova viola dels Casals.
El programa del concert de Vilabertran va estar integrat per tres pilars fonamentals del quartet de corda representats per tres obres majors i imprescindibles del repertori, el Quartet en La major, op. 20/6 de Haydn, el Quartet en Do major, KV 465, “les Dissonàncies” de Mozart i el Quartet en Do major, op. 59/3 “Razumovski” de Beethoven. Un programa per proposar a algú que no sàpiga què és un quartet de corda i dir-li: “Entri, segui i escolti: un quartet de corda és això”.
La peça de Haydn i la de Mozart oferien poques possibilitats de lluïment a la viola; a la de Beethoven, especialment a l’“Andante” i a l’“Allegro molto” final, aquesta va tenir algunes possibilitats de figurar i les sensacions van ser molt bones. Les millors oportunitats per a Cristina Cordero arribaran quan entrin en repertori del segle XX, especialment Bartók i Xostakóvitx, que ofereixen espai sonor propi al seu instrument.
Els auguris per a la nova etapa dels Casals són bons. Tant de bo es confirmin: el grup ho necessita i nosaltres (i la Schubertíada) encara més.
