QUARTETT de Luca Francesconi. Allison Cook, soprano. Robin Adams, baríton. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Peter Rundel. Dir. escènica: Àlex Ollé (La Fura dels Baus). Escenografia: Alfons Flores. LICEU. 22 DE FEBRER DE 2017.
Per Mila Rodríguez Medina
Dimecres passat el Gran Teatre del Liceu va estrenar a Espanya l’òpera Quartett de Luca Francesconi, compositor italià nascut l’any 1956 i figura destacada al món de la composició operística actual. De fet, la mateixa Quartett s’ha representat ja quaranta-cinc vegades des de l’estrena l’any 2011. Tota una proesa per a aquest tipus de repertori actual, amb tres produccions escèniques diferents, les quals han fet gira pels teatres més importants del món. L’obra representa també la tornada al Liceu de La Fura dels Baus, responsable sota la direcció d’Àlex Ollé de l’escenografia, després de sis anys d’absència des del seu reeixit Le Grand Macabre de Ligeti el 2011. Tot un esdeveniment, per tant, a la temporada del Teatre.
L’impacte de l’escena quan el teló s’aixeca és directe. Incontestable. Una caixa suspesa en l’aire mitjançant nombrosos fils tensats crea una experiència d’irrealitat i cinematografia, reforçada per les projeccions i els jocs d’il·luminació d’una pantalla descomunal. Tot l’escenari del Teatre del Liceu com una combinació de cinema i teatre de titelles. La tasca d’Alfons Flores presenta un disseny escenogràfic com poques vegades s’han vist a Barcelona. Dins d’aquella caixa, els dos cantants es presenten gairebé com éssers abandonats a l’experimentació d’un laboratori emocional que ens parla de la mateixa condició humana, amb una cruesa que des del primer impacte posa en tensió tant els intèrprets com el públic.
Quartett és blasfema, abismal, d’una sexualitat exuberant. El text s’inspira en la relectura teatral que el dramaturg alemany Heiner Müller va fer l’any 1980 de la novel·la epistolar Les liaisons dangereuses, escrita a la darreria del segle XVIII per Pierre Choderlos de Laclos (coneguda aquí com Les amistats perilloses). L’obra trasllada a la societat contemporània la decadència d’una societat descrita a l’original i magnificada en aquesta translació. Dos individus de l’alta societat es presenten com a personatges d’una crueltat explícita, els quals tracten els seus cossos com a mers utensilis al servei de la racionalitat i el rebut de l’amor en favor del desig. És aquest univers extrem ple de cinisme el que Francesconi porta a una partitura en la qual se succeeixen textures i registres en canvi continu, d’una gran riquesa tímbrica i d’influències diverses. Un solo il·luminat a la corda, una electrònica inesperada i envoltant, unes veus enregistrades prèviament com les paraules secretes a la ment dels personatges. Tretze escenes en un sol acte en què la intensitat no decau en cap moment, interpretada amb molt d’encert pels vint-i-tres músics que representaven en aquesta ocasió l’Orquestra del Liceu, sota la batuta de Peter Rundel. A ells, a més, s’hi afegia la música preenregistrada i tractada electrònicament generada pel prestigiós IRCAM francès.
Tot això en els cossos de dos únics cantants, Allison Cook i Robin Adams. Francesconi crea dos papers vocals d’una gran complexitat, que es belluguen constantment entre diferents personatges i situacions. Allison Cook és la marquesa de Merteuil, però és també la veu de les múltiples conquestes del vescomte de Valmont, interpretat per Adams, i competeixen en un joc d’imitacions i transmutacions personals constant. Un autèntic tour de force que resolen amb molt d’èxit, especialment la mezzo escocesa.
Amb bones propostes internacionals les dues últimes temporades –encara es recorda a la perfecció la magnífica Written on skin de George Benjamin la temporada passada–, el repertori contemporani comença a adquirir entre el públic del Liceu el prestigi i reconeixement tan necessari i reclamat. Ha de ser aquesta una línia compromesa i marcada en la direcció artística per a les temporades vinents.
