36è FESTIVAL TORROELLA DE MONTGRÍ. Cappella Neapolitana. Valentina Varriale, soprano. Dir.: Antonio Florio. Obres d’Orazio Benevoli, Leonardo Leo, Nicola Fiorenza, Giovanni B. Pergolesi i Antonio Vivaldi. AUDITORI ESPAI TER. 7 D’AGOST DE 2016.
Per Lluís Trullén
El treball de recuperació que Antonio Florio ha realitzat del repertori de la música napolitana dels segles XVII i XVIII, i molt especialment en el camp de l’òpera, ha estat encomiable. Títols de Leonardo Vinci, Pasquale Anfossi, Francesco Conti o Giovanni Paisiello han tornat a veure la llum més de dos segles després gràcies a aquest treball musicològic que li ha valgut un reconeixement a nivell internacional. L’any 1987 va fundar la Cappella della Pietà de’Turchini, conjunt especialitzat en la interpretació d’aquest repertori napolità i que enguany (per uns temes legals vinculats al nom de la institució) ha passat a denominar-se Cappella Neapolitana.
Amb un programa dedicat a quatre Salve Regina pertanyents, respectivament, a Orazio Benevoli (1605-1672), Leonardo Leo (1694-1744), Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736) i Antonio Vivaldi (1678-1741), el conjunt italià va acompanyar la meravellosa veu de la soprano Valentina Varriale en la interpretació d’aquestes quatre visions de l’antífona dedicada a la Verge Maria interpretades al Festival de Torroella de Montgrí.
Amb l’impecable acústica de l’Auditori Espai Ter, aquesta dotzena d’instrumentistes van oferir un concert que musicalment va anar in crescendo amb la interpretació del Salve Regina del contrapuntista romà Orazio Benevoli (en què ja es va poder copsar l’exquisida veu de Varriale), seguida d’una breu –i insípida– Simfonia a tres violins de Nicola Fiorenza que mantenia amb tot rigor l’esquema de la sonata da chiesa d’Arcangelo Corelli, amb un precís Alessandro Ciccolini com a primer violí de la formació.
Musicalment, amb el deliciós Salve Regina de Leonardo Leo el concert va fer un gir cap a una música expressiva, en què les refinades colorature, el sentit netament operístic i l’amplitud de tessitura que requeria una obra plena de delicadesa eren expressades per aquesta soprano guardonada en nombrosos concursos internacionals i que, especialitzada en aquest repertori, és una de les habituals col·laboradores de Florio. Amb un cant natural, sense l’ús de vibrato, amb claredat de dicció i elegància en el fraseig, la seva expressivitat de cant s’emmotllava a un refinadíssim acompanyament orquestral servit deliciosament pels músics dirigits per Florio. Els inconfusibles jocs que Vivaldi ens proposa en el seu bellíssim Salve Regina (les característiques progressions melòdiques, la mateixa melodia cantada a distància intervàlica de tercera o sisena amb el primer violí, els seus crescendi sobre una mateixa base harmònica i rítmica, els contrastos de temps curosament disposats per traslladar tot el sentit de les paraules d’aquesta antífona del segle XI difosa des del monestir de Cluny un segle després) van assolir en la veu de Varrale una exposició de la varietat dels colors propis del Barroc venecià. Si el reconeixement en la música religiosa de Pergolesi arriba amb l’Stabat Mater, certament la subtilitat i el refinament del seu Salve Regina assoleix una categoria musical del tot lloable gràcies al seu preciosisme melòdic. Ja des de l’inici de l’antífona (amb una pulsió rítmica idèntica a l’inici de l’esmentat Stabat Mater), la projecció acurada i la veu dúctil de Varriale, que passa amb total naturalitat del registre central a les notes altes de la tessitura, ens van submergir dins la dolcesa lírica d’una obra que Florio i la Cappella Neapolitana van tractar amb tot el rigor de les versions historicistes, però sense deixar de banda tota la subtilesa de matisos. El novè Concert per a violí pertanyent al celebradíssim L’estro armonico i l’exquisit Gloria Patri del mateix Vivaldi, interpretat ja fora de programa, van completar aquest concert que va suposar, a més, la presentació de tots els artistes al Festival de Torroella.
