IBERCAMERA. Fumiaki Miura, violí. Varvara, piano. Obres de Mozart, Schubert i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 29 DE MAIG DE 2019.
Passa sovint que, per camins atzarosos i incerts, algunes obres d’art generen noves obres que s’hi relacionen en terrenys que no tenen res a veure amb l’obra original. De vegades, però, els cercles es tanquen. La Sonata per a violí i piano núm. 9, en La major, op. 47, “Kreutzer” de Beethoven, la reina de les sonates per a violí i piano, la sonata més bella de totes les sonates per a violí i piano que es fan i es desfan, n’és un exemple.
La primera derivació fou literària. El 1889 Tolstoi, turmentat per la “simpatia excessiva” que la seva esposa mostrava envers el compositor Serguei Tanneiev, crea La Sonata Kreutzer, una novel·la que és un relat esfereïdor en primera persona de la destrucció de l’ànima per la gelosia. Pózdnixev, el protagonista, dedueix la infidelitat de la seva dona amb el professor de música quan, des de l’habitació del costat, els escolta interpretant apassionadament la Kreutzer. Per a Pózdnixev és evident que no es pot tocar d’aquella manera sense que hi hagi “alguna cosa” entre els intèrprets.
La derivació següent es pictòrica. El 1901 René François Xavier Prinet pinta, a partir de la narració de Tolstoi, el conegut quadre La Sonata Kreutzer. El violinista ha deixat de tocar i amb el seu braç dret aixeca literalment la pianista del seient i la besa apassionadament mentre amb la mà esquerra aguanta el violí i l’arquet. El quadre no és especialment bo, però presenta una composició d’arrel barroca en forma d’hèlix ascendent força interessant amb una línia que comença al braç dret d’ella, que encara toca el teclat amb la punta dels dits, segueix per les espatlles d’ella i d’ell, puja pel braç d’ell i culmina al violí, l’autèntic culpable, el seductor, l’instrument del diable.
Deixant de banda diverses derivacions cinematogràfiques, totes filles del relat de Tolstoi, la gran derivació següent va venir per la via de la publicitat. El 1941 la casa Dana va utilitzar el quadre de Prinet per a la publicitat i l’etiqueta d’una de les seves més cèlebres creacions, el perfum Tabú, que avui potser trobaríem una mica embafador però que va tenir gran èxit fa cinquanta anys. Al nostre país, a sota de la fotografia del quadre es llegia: “Tabú, el perfume sin fronteras”, però als països de parla anglesa s’hi llegia: “When you want what’s going on to go on and on”, que, molt lliurement, es podria traduir així: “Quan vols que aquest moment no s’acabi mai”.
I es per aquí per on tanquem el cercle.
Al Palau, convocats per Ibercamera, el violinista Fumiaki Miura i la pianista Varvara, després d’una primera part excessivament tranquil·la i plana amb la Sonata per a violí i piano núm. 23, KV 306 de Mozart i la Sonata per a violí i piano, D. 574, “Gran Duo” de Schubert que van fluir de manera fàcil, endreçada, lleugera i sense deixar empremta a l’ànima, van enfrontar-se, a la segona part, amb la Kreutzer, i ho van fer de meravella.
Varvara va canviar totalment d’actitud i de posat, el cos se li va arquejar sobre l’instrument, la mirada es va fer intensa, hi havia tensió creativa, tremp. Ell va continuar impassible, a penes si va flexionar una mica més el genoll; Fumiaki Miura és un violinista estàtua, però si no te’l mires i només l’escoltes, hi sents en el seu tocar tota la calidesa que el cos no mostra.
La concertació entre tots dos va ser gairebé sempre exemplar i l’equilibri entre força i intensitat expressiva, d’una banda, i exactitud, netedat d’execució i precisió, de l’altra, va assolir un gran nivell. El resultat va ser una Kreutzer memorable que romandrà en el record i que ens feia desitjar, com a l’anunci de Tabú, que aquell moment “no s’acabés mai”.
El violinista no va besar apassionadament la pianista, però si ho hagués fet ningú no se n’hauria estranyat.
Imatge destacada: Fumiaki Miura i Varvara (foto d’arxiu)
