PALAU 100. Cor i Orquestra del Collegium Vocale Gent. Mark Padmore. Michael Nagy. Julia Doyle. Grace Davidson. Damien Guillon. Robin Blaze. Thomas Hobbs. Hans Jörg Mammel. Peter Kooij. Stephan MacLeod. Dir.: Philippe Herreweghe. Passió segons sant Mateu de J. S. Bach. Emergence (2002) i Departing Angel (2001), retaules visuals de Bill Viola. PALAU DE LA MÚSICA. 4 D’ABRIL DE 2012.
Per Mercedes Conde Pons
Es buscava un diàleg amb les arts, tot posant de costat dos retaules visuals del nord-americà Bill Viola (1951) –Emergence (2002) i Departing Angel (Five Angels for the Millenium, 2001)– i l’oratori de la Passió segons sant Mateu de Johann Sebastian Bach (1685-1750). Un diàleg estètic, però també, per a qui s’hi sentís convidat, espiritual.
Philippe Herreweghe deia, a la roda de premsa de presentació del concert, que per gaudir i entendre a bastament la Passió segons sant Mateu era gairebé imprescindible ser creient, almenys durant el temps que dura la peça. D’alguna manera, aquesta reflexió de Herreweghe sobre la transcendència espiritual inherent a l’home es pot aplicar també, en l’ampli camp de l’art, a l’actitud que cal adoptar davant allò desconegut, allò que ens supera –per desconeixement, ignorància o incredulitat– i que també transcendeix l’ésser humà: l’art. El Palau de la Música va proposar, dèiem a l’inici, un diàleg estètic entre una lectura actual del gran tema de l’home –el procés de traspàs de la vida a allò desconegut, sigui la mort, el no-res o una altra vida– i la lectura luterana que J. S. Bach va suggerir amb cotes incommensurables de genialitat musical ja fa 300 anys. Sens dubte, tot un repte que potser no tothom està capacitat per enfrontar. Les propostes visuals de Bill Viola tenien com a principal obstacle per al públic no avesat, la manca de codi musical –és trist haver d’admetre que la gent no pot suportar deu minuts de silenci absolut, lamentable signe de la vida frenètica que el nostre temps ens imposa– i un ritme visual oposat al que el cinema, la televisió i el nostre dia rere dia ens tenen acostumats.
Emergence (2002) ens remetia a la imatge icònica del Crist de Mantegna que el Renaixement italià va oferir fa sis segles en una interpretació simbòlica de la resurrecció com a nou naixement –el Crist que surt inert d’un sepulcre ple d’aigua–, mentre que Departing Angel és una altra lectura d’aquest “re-naixement” en una abducció cap enfora de l’aigua d’un cos humà que sembla ser empès cap a la vida (qui sap si la de després de la mort). En tot cas, dos vídeos que podien ben bé convidar a la reflexió i a l’adopció de l’actitud de concentració i repòs espiritual a què convida una òptima escolta de la Passió segons sant Mateu, però que no tothom va voler entendre, tot demostrant la seva mala educació i la falta de respecte a la resta de l’audiència.
Èxit, en qualsevol cas, del cicle Palau 100, una proposta no exempta de polèmica i amb les entrades esgotades per a una proposta musical d’excel·lència indiscutible i indiscutida. Van triomfar el Collegium Vocale –amb un cor fet de solistes que oferiren un so compacte i molt ben empastat– i la lectura solemne, però amb el ritme adequat que demana la Passió segons sant Mateu, conduïda per Philippe Herreweghe. Commovedor Evangelista el de Mark Padmore –passarà a la història com el millor Evangelista de la seva època– i molt adequat Michael Nagy com a Jesús, de veu noble i dolça. Excepcional també l’orquestra del Collegium, amb solistes exquisits, com els flautistes, oboistes i la viola de gamba.
Finalment, l’audiència, després de més de tres hores i mitja de concert, sortí del Palau de la Música, pocs minuts abans del Dijous Sant, amb satisfacció. Els uns, per una vetllada musical inoblidable; els altres, commoguts pel diàleg estètic ofert durant la vetllada, i segur que més d’un, creient amb fe en quelcom d’inexpressable, ni tan sols per l’art.
Fotografies: Lorenzo di Nozzi.
