LIFE VICTORIA. “Carnaval dels animals”. Christopher Maltman, baríton. Malcolm Martineau, piano. Obres de Poulenc, Schumann, Ravel, Reger, Chabrier, Wolf, Michael Flanderes i Donald Swann. / LIFE NEW ARTISTS. Sofía Esparza Jáuregui, soprano. Michel Reynoso, piano. Obres de Debussy i Francisco Ernani Braga. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 20 DE NOVEMBRE DE 2018.
No és gaire habitual sortir d’un recital de lied, sobretot d’un molt bon recital, amb el somriure als llavis: massa sovint el lied s’associa amb tristesa, foscor, drama, melangia, meditació, etcètera, conceptes alhora associats de manera gairebé tòpica amb el Romanticisme, que és, òbviament, el corrent intel·lectual amb el qual més es sol casar el gènere.
Per això d’entrada s’ha de saludar aquest fet tan excepcional, sobretot, insistim-hi, quan s’ha sostingut damunt d’un gruix qualitatiu molt dens i de categoria. I el primer atot que atorga aquesta dimensió d’excepcionalitat és el protagonisme com a fil conductor dels animals, en un recorregut força extens i variat, protagonistes d’històries altrament d’una profunda càrrega humana; hi ha, per tant, en aquest imaginatiu viatge, una reflexió sobre la condició humana, tanmateix en gran part tenyida d’un embolcall irònic i sense que no hi falti també quelcom seriós, com és el cas dels dos lieds de Schumann. A cavall de la serietat, de la ironia, de la faula i de la imaginació, es podria dir fins i tot lúdica, el recital va resultar, i no sols per l’insòlit del contingut, d’un atractiu gens convencional.
I diem “no sols per l’insòlit” ja que cal no oblidar que els compositors que han servit aquest programa són majoritàriament transcendents. I, definitiu, perquè la substància de la seva obra va ser transportada per qui li va donar vida. I aquí la figura del baríton anglès Christopher Maltman adquireix un protagonisme a part. Comencem per un instrument d’una noblesa com a baríton central difícilment igualable al mercat líric del moment. És una veu de baríton central seductora, que ornamenta cada nota amb el color i amb el matís ideals. I a partir d’això, el seu cant és fresc, transmet fàcilment el gaudi que fa la sensació que ell mateix sent en l’exercici de cantar; canta com si ho fes a casa seva, relaxat, tot afaitant-se o a la dutxa. És un cant natural, còmode, gens tens; tot flueix sense esforç aparent, amb un domini tranquil i una suficiència humil, gens invasiva, gens emfàtica ni artificial. Escoltar, va ser com a bis, la seva versió de la tan coneguda Die Forelle, tan relaxada, tan lliure i tan distesa –tan poc germànica–, va ser un petit regal i ensems una confirmació definitiva d’una manera d’entendre el liederisme, molt i molt d’agrair. A més, la identificació amb Malcolm Martineau, especialment exigent en un repertori com aquest, perfecta.
En aquesta iniciativa, que ja hem elogiat altres vegades, de donar veu a nous valors, va actuar la jove soprano navarresa Sofía Esparza Jáuregui. Va oferir un programa amb sengles obres de característiques molt diverses. Per una part Debussy, un cicle de sis cançons de molta dificultat pel seu melodisme eixut i declamatori, que exigeix una certa escola particular. A la segona va oferir un suggestiu, un breu recull de cançons del compositor brasiler de principis del segle XX, Francisco Ernani Braga, que se situen dintre d’una estètica nacionalista.
La soprano posseeix una veu rotunda, de lirico–spinto, que no sempre va saber dominar en els atacs, mentre que en les mezza voce la va fer lluir adequadament. En el repertori del músic brasiler va saber transmetre el fons joiós i de tall popular d’unes cançons de molt grata escolta.
Imatge destacada: Christopher Maltman. © Elisenda Canals
