SCHUBERTÍADA-BARCELONA OBERTURA SPRING FESTIVAL. Andrè Schuen, baríton. Daniel Heide, piano. Die schöne Müllerin, D. 795 de Franz Schubert. L’AUDITORI. 18 DE MARÇ DE 2021.
Andrè Schuen, un jove baríton que s’està fent molt ràpidament un nom en l’àmbit de l’òpera mozartiana i el lied, que està cantant a les sales més prestigioses i que ha signat contractes amb discogràfiques importants, va debutar a Barcelona en un concert que va tenir lloc a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori. Una sessió que va formar part, tant del Barcelona Obertura Spring Festival com de la Schubertíada, de la qual va constituir el concert inaugural.
Schuen, que ja va actuar el 2018 a la Schubertíada, a Vilabertran, i que hi tornarà aquest estiu per oferir-hi el cicle Winterreise, va interpretar a L’Auditori La bella molinera, l’altre gran cicle de cançons schubertià, acompanyat al piano per Daniel Heide, amb qui ha enregistrat recentment aquest cicle de cançons.
Schuen té, d’entrada, algunes coses a favor per poder fer una bona Bella molinera: té l’edat del personatge que s’enamora de la molinera i té, també, una veu bonica, molt bonica, però sobretot jove, fresca, encara molt clara, ideal per a aquestes peces.
Amb això, però, no n’hi ha ni per començar per fer un cicle de vint cançons que mostra una complexa evolució psicològica del personatge central i una varietat de situacions que van de l’enamorament al suïcidi passant per l’embadaliment, l’abrandament, la gelosia, el dubte i tots els matisos de la desesperació.
Schuen va començar bé, va cantar la primera cançó, “Das wandern” (Caminar), despreocupadament, amb una actitud “des de fora”, com ha de ser. A poc a poc va anar entrant en el personatge i, seduint-nos, amb un poder d’atracció del qual era impossible escapar, ens va anar conduint subtilment a l’interior de l’ànima del protagonista. El cant es va anar fent íntim, proper, confidencial, de vegades era gairebé una confessió a cau d’orella.
Schuen va assolir aquest extraordinari nivell interpretatiu controlant magistralment el tempo, la dinàmica i el flux d’aire. Aconseguia cantar piano sobre uns tempi que, en general, s’anaven fent lents (en comparació amb la tradició interpretativa de la peça) i el control de l’aire li permetia mantenir un so bellíssim sense passar mai dificultats.
El resultat va ser una interpretació sorprenentment natural. La música hi era, evidentment que hi era, però estàvem tots pendents del fil de la narració. La darrera peça, la cançó de bressol que el rierol canta a l’amant dissortat que jau al fons, va assolir una intensitat gairebé insuportable. Miraculós.
Tot això no s’hauria pogut aconseguir sense la complicitat total de Daniel Heide, un pianista extraordinari que també va jugar amb la dinàmica i amb els tempi tant com va voler.
El del lied sol ser un públic tranquil, informat i molt educat que controla l’expressió externa de les seves emocions. No és gaire freqüent que els recitals de lied acabin amb el públic dempeus i cridant Bravo! Aquesta vegada, però, va ser així.
Imatge destacada: (c) Sílvia Pujalte.
