CONCERT DE LLIURAMENT DEL PREMI JOAN GUINJOAN 2014. BCN216 i estudiants de l’ESMUC. Dir.: Francesc Prat. Dir. artística: David Albet. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 22 DE MAIG DE 2015.
Per Mila Rodríguez Medina
És innegable que una part molt important de l’actual generació de compositors, especialment a Catalunya però no exclusivament, està vinculada directament o indirectament amb l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Per aquesta raó sempre és molt interessant sortir dels circuits establerts de difusió de la contemporània i assistir a les activitats organitzades pel Departament de Composició de l’Escola, en un intent d’endevinar nous camins. D’aquestes activitats, sens dubte la més important és el Premi Internacional de Composició Joan Guinjoan i el seu acte de lliurament, que se celebra des de l’any 2001. En un concert a càrrec de l’ensemble BCN216, acompanyat per estudiants de l’ESMUC, es va presentar l’obra guanyadora d’aquesta tretzena edició, Redox, del compositor Javier Quislant. La peça presenta una lluita interna, amb una càrrega molt important en la percussió i amb una bona interpretació de la formació en aquesta obra per a flauta, clarinet, fagot, piano, percussió, viola i violoncel. Suposa una evolució en la manera com Quislant s’acosta a la matèria musical, seguint la línia de la seva obra anterior, el quartet de corda erinnerungs.vermögen. El mateix compositor ens explica la seva concepció de l’obra: “En erinnerungs.vermögen vaig plantejar una definició i un tractament de les idees musicals a través del concepte de flexibilitat, que en clau merament musical descriurien el grau de presència de cada idea, tot reflectint així com es comporten les relacions d’aquestes. En Redox tracto de depurar el concepte de flexibilitat en el que per a mi és un nivell més intern del so, jo ho denomino «el seu ritme intern», i es revela com una relació entre dues de les qualitats que –segons un punt de vista ontològic– jo puc aprehendre, experimentar i valorar les idees musicals, el so, la matèria: la seva importància pel fet d’existir i la seva importància per ser com és. Es tracta de descriure una realitat musical prenent com a base la relació variable i en constant dinamisme entre el determinant (raó de ser) i el determinat (qualitat única per a cada ens).”
Resulta molt evident, tant en el seu discurs com escoltant el seu treball, la focalització constant en la recerca del so per si mateix i les seves possibilitats. La matèria sonora de la qual ell parla: “M’agrada treballar i focalitzar amb elements que tenen a veure directament amb el fet musical, com qüestions d’articulació o fraseig (si bé és cert que hi ha un treball estructural, bastant tècnic). Així com també és cert que hi ha un altre treball paral·lel a altres nivells, influències de la literatura, filosofia, etc. Tendeixo a pensar, fins i tot a creure, que quan treballo amb idees musicals estic treballant amb matèria, potser un tipus estrany de matèria, així que acostumo a reformular en clau merament musical certes preguntes que em faig des d’altres àmbits, com per exemple l’ontològic.”
Javier Quislant va néixer l’any 1984 a Bilbao, va estudiar composició a l’ESMUC i actualment resideix a Graz (Àustria), on després de tres anys al Màster de Composició amb Beat Furrer i de treballar amb el grup Klangforum Wien va finalitzar els estudis el mes de març passat. Representa un exemple paradigmàtic d’aquesta jove generació de compositors lligats a l’ESMUC de la qual parlàvem: inquiets, emigrants per creixement però també per necessitat, d’una activitat aclaparadora. Serveixi com a exemple l’agenda creativa més immediata de Quislant: “En el futur més proper just acabo una peça amb dansa per a la Universitat de Linz i ara mateix estic revisant una obra per a ensemble que treballaré amb una formació d’aquí, Schallfeld Ensemble, i que es tocarà a l’octubre a Viena. Al novembre lliuro un encàrrec d’una obra per a ensemble que m’ha fet l’Ensemble Proton Bern. Serà una obra curiosa, que porta contraforte. L’estrena serà el 2016, al febrer, a Berna. I també estic treballant en l’elaboració d’un llibret per a una òpera amb un dramaturg austríac. A més d’això, vull escriure la meva segona obra per a orquestra. La primera es va estrenar l’octubre de 2014 a Bilbao, amb l’Orquestra Simfònica de Bilbao dirigida per Pierre-André Valade, així que hi ha treball per davant.”
Hi ha treball per davant. Hi ha generació per davant, per tant. Al mateix concert d’estrena de la obra Redox, el BCN216 també va interpretar –amb una formació extensa de 15 músics– l’obra de tres compositors més, encara estudiants de l’ESMUC. Carlos Rojo, que fa l’últim any amb Mauricio Sotelo i Arnau Bataller, va estrenar la peça Yaunkwà, original construcció per a escenes sonores força rítmiques basada en un ritual de la comunitat indígena Enauené-Naué, situada a la zona del Mato Grosso del Brasil, reflex del cicle vital de l’esser humà. El compositor de Tenerife Alejandro Arrocha presentava, al contrari, una peça basada en un aparent estatisme construït des de les bases del batiment (fenomen acústic producte de la interferència de dues ones de freqüències molt properes però lleument diferents, similar al resultat de tocar dos instruments desafinats a la vegada), pel qual el paisatge sonor posseeix un moviment intern constant. El programa es completava amb l’obra Rubbing/Scratching/Striking de Pablo Carrascosa, compositor cada vegada més actiu a l’escena barcelonina actual, amb importants estrenes ja en temporades recents; la seva obra palesa la seva formació com a arquitecte, amb la construcció d’una forma que va augmentant amb cada petit moviment de la composició, sempre per sobre d’un “entramat sorollístic”, com ell mateix l’anomena.
En definitiva, un bon termòmetre aquest Premi Joan Guinjoan per tal de no perdre la pista de la nova generació. Haurem d’estar atents.
