TEMPORADA OBC. Hilary Hahn, violí. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Casablancas, Brahms i Rachmàninov. L’AUDITORI. 1 DE FEBRER DE 2015.
Per Josep Barcons Palau
Aquest cap de setmana era el segon i últim cop que Kazushi Ono es posava al capdavant de l’OBC com a director convidat des que fa tot just un any es va anunciar que a partir de la temporada vinent en serà el director titular. El concert, doncs, tenia quelcom d’especial, i les mirades escrutadores que podien clavar-se sobre la seva esquena en van poder sortir tranquil·les si tenim en compte que al final del concert Ono va cultivar tant aplaudiments del públic –la qual cosa és important– com dels músics de l’orquestra –la qual cosa, probablement, encara ho és més.
El final de la Segona Simfonia de Rachmàninov no deixava marge per no aplaudir. No ja per l’espectacularitat del quart moviment, sinó fonamentalment pel bon treball d’Ono al llarg de tota la peça, amb atenció als detalls, amb un dibuix amable del fraseig, amb una administració efectiva de les tensions estructurals i una distribució eficient de les dinàmiques. La verticalitat serena del director nipó (que sobre el podi s’elevava molt més amunt del seu metre setanta escàs) passava a l’orquestra amb un so relaxat, fàcil i ben conjuntat, tant a la corda com als vents, i deixant que els músics toquessin a pleret sota un guiatge tan fi com diligent.
Ono va oferir la seva visió personal del devessall romàntic de Rachmàninov amb un plantejament ufanós i heroic que no derivava mai cap a l’ampul·lositat ni la feixuguesa. En canvi, en el Concert de Brahms, a l’hora d’acompanyar el violí de Hilary Hahn (sempre magnífica!), l’orquestra no va tenir un paper tan brillant com en la simfonia. Mentre que en el Rachmàninov els detalls estaven treballats i l’afinació dels vents era impol·luta (probablement fou en el Rachmàninov que Ono dedicà més esforços als assajos per bastir-ne veritablement una versió pulcra i personal), en el Brahms estava tot al seu lloc, però sense excessiva cura i amb algunes deficiències en l’afinació dels vents. Potser per això Ono va fer caminar notablement el segon temps, en què el coral inicial de fustes sonava lleument (però prou) desajustat com perquè l’esperit no s’hi pogués abandonar.
Abans de l’actuació estel·lar de la violinista nord-americana en el concert i de la gràcil propina bachiana amb què va cloure la primera part (la “Bourrée” de la Partita núm. 3), la matinal va encetar-se amb l’estrena de Sogni et epifanie. Un bagliore tra notti de Benet Casablancas, veritable fita de la residència del compositor sabadellenc a L’Auditori. Sense renunciar a les habituals trapelleries rítmiques a què ens té acostumats, la partitura transitava eminentment per territoris nocturns d’harmonies denses i alhora lluminoses, a la recerca d’una transparència (epifànica?) que cada cop és més present en el catàleg de qui fins al curs passat era director acadèmic del Conservatori del Liceu. El profund caràcter dramàtic (gairebé descriptiu) de la peça va ser ben explicat per un Kazushi Ono que aquí, novament, va centrar més la seva mirada en el bon funcionament general de l’obra que no pas en la meticulositat dels detalls.
Temps hi haurà (esperem-ho!) perquè Ono continuï fent un bon treball al capdavant de l’orquestra, administrant intel·ligentment la seva feina de fer-la créixer, tot embastant primer les línies mestres de les obres per submergir-se després en uns detalls als quals indiscutiblement (tal com es va veure en el seu Rachmàninov) també sap parar molt bé atenció.
