RECITAL SONDRA RADVANOVSKY-PIOTR BECZALA. Sondra Radvanovsky, soprano. Piotr Beczala, tenor. Sarah Tysman, piano. Àries i duets de Puccini, Verdi i Dvořák. LICEU. 13 DE JULIOL DE 2023.
El Liceu presentava aquest recital de dos dels millors cantants del moment com a cloenda de la temporada del 175è aniversari –tot i que, pròpiament, l’efemèride s’havia escaigut durant l’anterior– i tancament del cercle obert el setembre del 2020, en el concert dels mateixos protagonistes amb què va reobrir el Teatre després de la pandèmia. Ja llavors el recital va obtenir un èxit esclatant que, com era previsible, s’ha reeditat en aquesta ocasió.
Curiosament (o no), al programa hi havia diverses coincidències, per no parlar de repeticions. Si llavors (http://www.revistamusical.cat/critica/les-ovacions-tornen-al-liceu-de-la-ma-de-radvanovsky-i-bezcala/) va girar entorn de Verdi i Puccini, aquesta vegada hi van afegir Dvořák. Això va fer encara més discutible que, tal com també anunciava el Teatre, cada ària o duet fos d’antologia, si bé el nivell general va ser indubtablement abassegador.
A més, aquesta vegada no es va tractar d’un simple enfilall d’àries. Els cantants les van agrupar en tres blocs i van interpretar-ne també escenes senceres. Amb una excepció: l’ària inicial, “Sola, perduta, abbandonata” de Manon Lescaut de Puccini, curiosa elecció per començar que va obligar Radvanovsky a posar tota la carn a la graella ja d’entrada.
Tant ella com Beczala van afrontar les àries i duets de Tosca sense grans dificultats, amb perfecció tècnica –tots dos van lluir reguladors a tort i a dret–, però també amb la tranquil·litat que dona trepitjar un terreny arxiconegut. Sortosament, la implicació es va anar aprofundint: va ser superior en la selecció d’Aida de Verdi, amb un duet final especialment encertat, i màxima en la de Rusalka de Dvořák, partitura també més interessant per poc coneguda i que, segurament, va requerir també més dosis d’esforç dels cantants.
Val a dir que la generosa durada global del programa i l’acompanyament exclusivament pianístic no acabaven d’ajudar-los. La pianista Sarah Tysman va acompanyar-los de manera excessivament plana, sense anar mai més enllà de la discreció, tot i que cal reconèixer-li les dificultats i el mèrit de reproduir les reduccions orquestrals en fragments llargs i encadenats. Per acabar-ho d’adobar, el recital va tenir lloc a l’escenari singularment condicionat per a L’incoronazione di Poppea que s’hi representa paral·lelament aquests dies, caracteritzat per un cercle que va canviant de colors i que obligava els cantants a situar-se una mica més endavant del que sol ser habitual.
Cap limitació no va impedir, però, la resposta entusiasta i merescuda d’un públic enfervorit, al qual els cantants van respondre previsiblement, amb tres propines: una de cadascun en solitari i una de conjunta. Radvanovsky va optar per “La mamma morta” d’Andrea Chénier que va oferir al Liceu el 2018 i que també havia interpretat al recital del 2020. I Beczala va obrir amb “Dein ist mein ganzes Herz” de Das Land des Lächelns de Franz Léhar el camí de l’opereta, que tots dos van completar amb el vals “Lippen schweigen” de Die lustige Witwe, més Lehar, tímidament ballat, com també havien fet llavors.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
