Júlia Farrés-Llongueras, soprano. Daniel Blanch, piano. Cançons i peces de Rafael Ferrer per a veu i piano i per a piano sol. La Mà de Guido, 2016
D’antuvi podríem adjudicar a aquest CD la categoria de testimonial, tot acceptant que aquest concepte es pot atribuir a totes les produccions discogràfiques, de qualsevol índole: tots són, tota obra artística és, en realitat, testimonial.
En aquest cas la incidència explícita recolza en el fet que el seu valor principal, o un dels més importants, o dels que més afavoreixen la seva creació és donar testimoni d’una música valuosa, per descomptat, però fins ara desconeguda o amagada, gairebé tota ella, en arxius anònims. En aquest sentit, cal avançar el mèrit del pianista Daniel Blanch d’haver emprès la tasca de resurrecció de quelcom que conté molta vida musical.
El CD aplega la totalitat de l’obra per a veu i piano, i per a piano sol de Rafael Ferrer; d’un músic de sòlida trajectòria en la múltiple condició de virtuós del violí, compositor, director i pedagog, parcel·les a les quals cal afegir la de brillant instrumentador. Hi ha un paral·lelisme perceptible amb la figura de qui va ser mestre seu, Eduard Toldrà, de qui el separaven quinze anys d’edat; encara que hi ha, evidentment, diferències en l’entitat de llurs aportacions en cadascuna de les parcel·les esmentades.
La veu domina el contingut del CD –vint-i-tres de les obres pertanyen al liederisme–, mentre que la resta són composicions breus per a piano sol. Rafael Ferrer se serveix d’un ventall bàsicament de poetes catalans –Antoni Camps, Rossend Llates, Carles Sindreu, Joan Maragall, Miquel Costa i Llovera, Trinitat Catasús, Jacint Verdaguer i Josep Vicenç Foix amb el cabdal cicle Foixanes, format per sis lieder. Però també hi ha poemes de José María Pemán, García Lorca i la gallega Pura Vázquez. El piano és present en la composició titulada Idylle sur les branches del petit cicle Intents, en realitat quatre miniatures.
El liederisme de Rafael Ferrer és d’una gran perfecció formal, amb una submissió respectuosa a la mètrica dels poemes i a la seva essència més profunda; les seves cançons tenen més de poemes musicats que no de música sobre poemes, i aquesta subtil disquisició apunta a un cert menysteniment del melodisme obert, a una austeritat harmònica i una cerca de l’essència poètica, o lírica –qui pot distingir aquí els dos conceptes?– que donen fe de la seva honestedat com a creador però li lleven expansió. I alhora suposen una notable dificultat per a l’intèrpret.
Per a la jove soprano santcugatenca Júlia Farrés-Llongueras de ben segur ha constituït un repte dur de superar, al qual ha aportat una veu penetrant i precisa –millorable la dicció–, un cant molt respectuós amb l’esperit de cada composició i amb el mateix concepte del lied, o sigui evitar o controlar l’expansió dramàtica.
Daniel Blanch defensa amb autoritat la seva exclusiva parcel·la solista, composicions fins a cert punt impersonals, mentre que protegeix molt bé la cantant en la tasca d’acompanyament.
