Rafał Blechacz. Bomsori Kim
Obres de Fauré, Debussy, Szymanowski i Chopin
Deutsche Grammophon, 2019
La Primera Sonata per a violí i piano de Gabriel Fauré obre l’interessant compendi de peces que han enregistrat Rafał Blechacz i Bomsori Kim, en un disc en què demostren una complicitat espontània i vertadera, tan casual i necessària com la seva trobada. Rafał Blechacz descobrí la jove intèrpret en una retransmissió televisiva del Concurs de Violí Henryk Wieniawski el 2016. Ell, primer premi al Concurs Internacional de Piano Frédéric Chopin 2005, valorà la veu matisada i precisa del violí considerant-la òptima per interpretar amb ell peces de cambra. Aquesta complicitat no només s’aprecia en els atacs de melangia dins l’“Allegro molto” de la Sonata de Fauré, sinó també en passatges tan intricats i vivaços com els continguts al tercer moviment, en què un ritme popular es desenvolupa i assoleix una jovialitat que retrobarem, ja moderada, al moviment de clausura.
Un dels atributs més destacables de l’entesa que evidencia la dupla de joves artistes resideix, precisament, en l’agilitat i desimboltura amb què declamen les frases de la partitura. Una naturalitat que fa de la Sonata de Fauré una peça especialment atractiva, en efecte comparable amb la Sonata per als mateixos instruments de César Franck, amb la qual se sol aparellar en molts enregistraments. En aquest cas, però, la companya de viatge no és sinó la Sonata de Debussy, que Blechacz accedí a enregistrar amb Bomsori Kim –a petició d’ella, en aquest cas–, així com una peça més propera en esperit al pianista, la Sonata per a piano i violí en Re menor, op. 9, del polonès Karol Szymanowski. La versió de la primera dibuixa atmosferes canviants amb una contundència no gens evident, possibilitada per una presa de so excel·lent, que copsa la prestància de la pulsació de l’Steinway de Blechacz i el preciós timbre del violí emprat per Bomsori Kim, un Giovanni Batista Guadagnini del 1744. Després de la poderosa versió de la Sonata de Szymanowski, la interpretació d’un Nocturn de Chopin –adaptada per als dos instruments per Nathan Milstein– inequívocament balsàmica, permet tancar un programa coherent i consistent.
Tot i que no són les més populars, la qualitat d’aquestes peces i interpretacions és innegable. Hi ha un interès afegit: la música de cambra de final del XIX i començament del XX sembla revelar les trobades en la intimitat que les novel·les de Proust o Tolstoi han il·lustrat.
Imatge destacada: Rafał Blechacz i Bomsori Kim. © Harald Hoffmann-DG
