ANTONY & CLEOPATRA de John Adams. Gerald Finley, Julia Bullock, Paul Appleby, Alfred Walker, Äneas Humm, Elizabeth DeShong, Adriana Bignagni Lesca, Brenton Ryan, Milan Perišic, Guillem Batllori, Toni Marsol, Marta Infante. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. John Adams, direcció musical. Elkhanah Pulitzer, direcció d’escena. LICEU. 28 D’OCTUBRE DE 2023.
Expectació màxima dissabte al Liceu per a l’estrena de l’òpera Antony & Cleopatra, amb el mateix compositor, John Adams, al podi. La vetllada tenia un regust de vetllada històrica en tant que entronca amb un passat gloriós en què el Teatre de La Rambla va veure dirigir les seves pròpies obres a compositors com Richard Strauss o Igor Stravinsky. I també perquè Adams, amb cinc òperes a l’esquena, és sens dubte el compositor nord-americà actual més popular i reconegut. Però com passa sovint, les expectatives altes deixen un regust de “n’esperava més”. I això és el que va passar dissabte al Liceu.
Antony & Cleopatra, estrenada fa un any a l’Òpera de San Francisco i amb llibret adaptat de l’obra homònima de Shakespeare pel mateix compositor, no va aconseguir entusiasmar el públic. Impregnada d’una orquestració excel·lent, tant l’acció com la part vocal pequen d’una visió plana, on tot se succeeix sense aquells pics emocionals tan necessaris en una obra de tres hores.
La producció, amb direcció d’escena d’Elkhanah Pulitzer, dramatúrgia de Lucia Scheckner, escenografia de Mimi Lien i un elegant vestuari de Constance Hoffman, és visualment molt atractiva. Ambientada als anys trenta, seguint l’estètica hollywoodiana que va ajudar a crear el mite de Cleopatra, i el teló de fons del feixisme italià com a símbol del pas de la democràcia romana, compta amb molts elements mòbils que no ofereixen innovacions revolucionàries, però funcionen de manera excel·lent des del punt de vista teatral, i projeccions que ambienten l’acció i subratllen els temes shakespearians de l’obra, des de l’ambició pel poder i la glòria fins a l’amor i la traïció, a més de la pèrdua de les institucions democràtiques en favor d’un líder feixista. De tot plegat, les projeccions en blanc i negre del vídeo de Bill Morrison, que submergeixen l’audiència a l’època, són potser l’element més atractiu de la posada en escena.
Pel que fa a l’aspecte musical, Adams posa tot el seu saber en l’orquestració d’una partitura que beu del millor de la tradició musical nord-americana, des de Scott Joplin a Leonard Bernstein, passant evidentment per George Gershwin. Som davant d’una partitura esplèndida que destaca per la riquesa i profunditat orquestral. Però això no és suficient. El tractament de les veus és pla. Adams es desvia del format tradicional d’ària per abordar la vocalització com una sèrie de recitatius, i el cant, tot i ser expressiu, se centra a ressaltar les frases de Shakespeare, les accions, per deixar a l’orquestra portar el pes emocional.
Amb tot, cal destacar el solo de Caesar, magníficament interpretat pel tenor Paul Appleby, en què exposa els principis del feixisme davant d’un poble/cor entregat. L’amplificació –que Adams ja apunta a la partitura– i el vídeo que l’acompanya creen una de les escenes més potents de l’espectacle. Un altre punt culminant va ser l’ària d’amor d’Antony, interpretada de manera brillant pel baríton canadenc Gerald Finley, que va aportar credibilitat creixent al seu personatge, ple d’arestes i contradiccions.
La Cleopatra de la soprano Julia Bullock, per a qui Adams va crear el paper tot i que a causa del seu embaràs no l’ha pogut estrenar fins ara, va ser notable tot i l’ús poc convencional d’uns aguts artificials, però va convèncer com a dona enamorada, sobretot a l’escena de la mort del seu amant, una mica massa ensucrada amb tot d’estrelletes solcant el cel.
La resta de veus van complir amb notable, especialment Alfred Walker, que interpretava Enobarbus, el subordinat de confiança d’Antony, i va impressionar amb la seva veu de baríton i una presència escènica destacada, així com Äeneas Humm en el paper d’Agrippa i la mezzosoprano Elizabeth DeShong aportant vivacitat i seguretat al paper d’Octavia. Els van secundar Adriana Bignani Lesca com a Charmian, i les veus nacionals de Marta Infante (Iras), Guillem Batllori (Lepidus) i Toni Marsol (Maecenas).
Antony & Cleopatra és una òpera notable, bonica de veure, amb una orquestració brillant, a la qual manquen pics dramàtics, però això no vol dir que l’esdeveniment no fos una fita històrica per al món operístic barceloní i un merescudíssim reconeixement a John Adams.
Imatge destacada: (c) Cory Weaver.
