Cheikha Rimitti
Sidi Mansour
Slow Walk Music, 1994
Una dècada ja sense la veu històrica del rai algerià, la qual, òrfena des de ben petita, amb 15 anys es va incorporar a una troupe ambulant de músics tradicionals, la qual amb 20 anys va deixar el seu món rural per instal·lar-se a la capital, i la qual l’any 1954 va enregistrar una cançó que animava les joves a perdre la virginitat… Rimitti va ser una de les primeres dones que va cantar en públic els temes que només s’escoltaven en les celebracions privades: les dificultats de la vida, el sexe i els amors, les drogues i l’alcohol, les amistats i les traïcions, l’estúpida realitat de la guerra… Va escriure gairebé dos centenars de cançons i tots els artistes que han vingut després d’ella, cheikhs i cheikhas, chebs i chabbas, la tenen com a referència. Pel que va fer de jove i pel que va fer quan ja era una estrella venerada. I aquest Sidi Mansour és, potser, el millor exemple d’aquesta segona etapa. Tot i que en va renegar al cap d’un temps, el disc va suposar la connexió de Cheikha Rimitti amb un públic que la desconeixia, en bona part perquè els músics que la van acompanyar eren personatges importants de l’escena del rock, com el guitarrista Robert Fripp (King Crimson) o el baixista Flea (Red Hot Chili Peppers). Aquest embolcall contundent, però, no va rebaixar el protagonisme de la veu profunda, esquerdada, sincera, ferotge, de Remitti; ans al contrari, la va rellançar audaç, dura, aspra, eficaç fins a la darrera gota, encara que ja havia superat la setantena. A partir d’aquí, la connexió entre el rock i el rai ja mai no va ser la mateixa, amb Rachid Taha com a alumne més avantatjat. Després de Sidi Mansour, la grand mamie du rai ens va oferir una dotzena d’anys més de vitalitat musical (encara recordo la tensió que es respirava a la plaça Reial de Barcelona durant la seva actuació dins les Festes de la Mercè del 1998), fins que un atac de cor se la va endur el 15 de maig de 2006, amb 83 anys d’edat, després d’haver realitzat el seu darrer concert, dos dies abans, davant 4.500 persones al mític Zénith de Paris. Passional fins al darrer moment, perquè malgrat tot i malgrat tots la gran cheika va viure sempre en llibertat, coherent i fidel a si mateixa. Jordi Urpí
