TEMPORADA OBC. Mercedes Gancedo, soprano. Marc Sala, tenor. Riccardo Certi, baríton. Dir.: Jan Willem de Vriend. Obres de Beethoven. L’AUDITORI. 24 DE GENER DE 2020.
L’OBC ha programat una integral de les Simfonies de Beethoven i altres obres que es repartiran en diversos concerts al llarg de la temporada celebrant el 250è aniversari del naixement del compositor. La primera d’aquestes cites rememorava el concert que el 27 de febrer de 1814 es va oferir al Palau Imperial amb l’estrena de la Vuitena Simfonia. Com aquesta, la Setena –també interpretada al concert– va sonar equilibrada, lleugera, àgil, enèrgica, intensa, de tempi ràpids i un control estricte de l’agògica amb marcats accents dinàmics (especialment als sforzandi, piano, forte i fortíssims), tot generant una empenta i tensió que també definien la coherència formal i de caràcter amb claredat expositiva. Al dictat del gest entenedor de Jan Willem de Vriend, els resultats tendien a l’objectivitat i bandejaven l’utillatge i instrumentari d’època però adaptant-s’hi en aspectes puntuals, com en la manera de subratllar els contrastos i acompanyaments, en la contenció del vibrato de la corda, els feltres i baquetes dures de les timbales, els atacs secs i les sonoritats esclatants i treballant bé el contrast i la precisió en les textures.
D’una banda, la Vuitena es va enfocar des de la modernitat i estranyesa inherent a l’obra centrant-se en la precisió rítmica, la sorna a l’“Allegretto scherzando” i la urgència a l’“Allegro vivace” conclusiu. Hi van destacar els violoncels abans del desenvolupament del primer moviment, les fustes en general i el clarinetista Josep Fuster en particular. De l’altra, la Setena va incloure la repetició de l’exposició al primer moviment que va emfasitzar una conclusió martellejant d’aquest moviment, atès l’èmfasi excessiu en l’articulació del motiu en què es basa. El famós “Allegretto” es va bastir a partir d’un crescendo progressiu de gran sensibilitat en què el segon bloc temàtic era cantat amb lirisme en un arc melòdic que no perdia el batec rítmic i dotant de relleus segones veus. De Vriend també va deixar detalls de finesa conceptuals en la retenció del tempo en la transició cap a la reexposició central i fugada del tema de l’“Scherzo”. Al quart, el crescendo de la coda destacava els acords de les fustes com a coixí harmònic de tensió acumulativa per damunt la dialèctica de la figura arpegiada entre primers violins, segons violins i violes sobre 21 compassos d’obstinat rítmic de la corda greu. És a dir, amb color però sense la itinerància ni la capacitat de desconcert amb què Beethoven demora l’explosió del tema principal.
Més enllà de reescoltar aquestes obres de repertori, el nombrós públic de la Sala Pau Casals de L’Auditori va descobrir una pàgina infreqüent i allunyada de la imatgeria comuna de Beethoven: l’ària Tremate, empi tremate, per a soprano, tenor, baix i orquestra, op. 116. L’orquestra l’oferia per primera vegada en la seva història –i segurament l’última durant uns quants més. Es tracta d’una peça menor que segueix l’estil vocal segle XVIII de l’opera seria i que resulta merament interessant en la vessant melòdica i l’entrellaçat de les veus. Els tres solistes (la soprano Mercedes Gancedo, el tenor Marc Sala i el baríton Ricciardo Certi) van defensar-la adientment en fraseig i projecció vocal, tot i una part ràpida –a tall de cabaletta– poc intel·ligible i agombolada.
Per a alguns, el principal interès del programa radicava en l’audició en directe d’una peça rara i efectista, molt teatral i d’un cert realisme descriptiu, però considerada morralla per alguns historiadors i crítics com és La victòria de Wellington, op. 91. Sense negar la reiteració del material musical en alguns blocs temàtics, resulta suggeridor per l’espectacularitat que la defineixen com una de les millors fantasies i peces simfòniques sobre batalles. Beethoven hi treballa motius de manera clarament deutora de l’estil heroic de la dècada anterior. De Vriend va seguir paràmetres interpretatius semblants al de les simfonies, però sense perdre transparència i equilibri del conjunt, alhora que va cuidar l’impacte visual i auditiu en la disposició espacial de dos grups de percussió per emular els trets i les canonades que s’ubicaven al fons de l’escenari generant un efecte estereofònic, també buscat amb la posició antifonal de dos conjunts de dues trompetes amb referència als bàndols anglès i francès.
Imatge destacada: el director Jan Willem de Vriend. © May Zircus (foto d’arxiu)
