InVisibili.
Obres de Bononcini, Ristori, Pollarola, Gasparini, Porta, Lotti, Sarro i Giacomelli.
Xavier Sabata, contratenor. Vespres d’Arnadí. Dani Espasa, clavecí i director.
Musiepoca, 2024.
La globalitat en què vivim avui en dia fa que sigui difícil trobar un segell propi, una activitat innovadora o una veu que ens dirigeixi inevitablement a un nom. Això ho aconsegueix el contratenor Xavier Sabata en el seu darrer projecte discogràfic. Perquè en el seu estat de maduresa artística és capaç d’aportar-nos no tan sols una veu inconfusible que ha pogut lluir a bastament per bona part dels escenaris internacionals, sinó que a més i com a deure d’intèrpret ha volgut presentar compositors del Barroc italià veritablement desconeguts avui en dia, però que havien estat molt ben considerats en vida i que van contribuir a consolidar el gènere de l’òpera seriosa –moment en el qual s’erigiren cantants com a divos de l’època. Així doncs, podem sentir-hi àries d’autors com Giovanni Bononcini, Francesco Gasparini, Geminiano Giacomelli, Antonio Lotti, Nicola Porpora, Giovanni Alberto Ristori i Domenico Sarro, que per a molts resultaran poc coneguts. A la vegada, el projecte vol donar també un punt de protagonisme a diversos instrumentistes que durant els seus dies devien ser grans professionals per merèixer una part solista escrita expressament per a ells en partitures vocals.
El disc s’obre amb l’ària “Render mi vuole” d’Astianatte. Una obra de Giovanni Bononcini imbuïda de malenconia i on el contratenor ja evidencia el caràcter especial de la seva veu en diàleg continu amb el carnós i fantasiós violí de Farran Sylvan James. Xavier Sabata domina perfectament l’estil i es troba molt còmode aportant un punt de dramatisme, amb una línia vocal tan natural com plena d’expressivitat i un bell timbre sedós, trets reforçats per una tècnica que li permet una gran coloratura i control de la respiració. Això queda ben palès en la bellíssima i emocionant “Bellezze adorate” de Le fate de Giovanni Alberto Ristori, imbuïda d’elegància. I sense cercar focs d’artifici, Sabata fa palesa la capacitat per dur a terme agilitats amb una facilitat astoradora en l’alegre i jovial “Cesseran le sue procelle” de Leucippe e Teonoe d’Antonio Giovanni Pollarolo o en “Scuote la chioma d’oro” (Deianira Iole ed Ercole) de Nicola Antonio Giacinto Porpora. A la vegada es mostra exultant en “Non sempre grandina” (Farnace), una ària que ens farà vibrar. Sense cap mena de dubte, la música barroca virtuosa sembla adaptar-se perfectament a la veu del contratenor, que mostra la riquesa d’un instrument que no perd pràcticament homogeneïtat al llarg de la seva extensió.
Però si en una ària ens emociona per sobre de totes, aquesta és “Qui ti scrivo o nome amato” de L’oracolo del fato de Francesco Gasparini. Un model d’exquisidesa en la línia vocal i en el legato en plena conjunció amb la tiorba de Rafael Bonavita. Escoltin-ne si no el bell final amb un gran control del fiato… Per recordar…
Vespres d’Arnadí no resulta pas un simple acompanyant, sinó que mostra un estat de forma envejable en el que esdevé un treball discogràfic tan revelador com necessari i a l’alçada de molts conjunts historicistes internacionals. Sota la direcció de Dani Espasa, la formació ofereix dinamisme, un so fresc i vibrant i cerca els contrasts –fet que s’evidencia ja en l’obra de Bononcini–, amb accents ben marcats, però també mostrant-se flexible en l’art de d’acompanyar i cercant sempre l’ambient més adequat. L’agilitat i les articulacions també queden ben marcades en la “Sinfonia” (Ascanio) d’Antonio Lotti.
L’ària “Gelido in ogni vena” (Siroe, re di Persia) de Domenico Sarro és una mostra més del caràcter dramàtic que aporta Sabata, envoltat d’una formació fastuosa per moments, mentre que en “Mi par sentir la bella” (Gianguir) de Geminiano Giacomelli irradia musicalitat i expressivitat en diàleg amb l’oboista Pere Saragossa. Val a dir que la calidesa del timbre del contratenor al costat de la seva acurada afinació, la nitidesa en la seva dicció i la càrrega emocional amb què serveix aquesta ària la converteixen en un altre dels moments especials del disc.
“Date o trombe il suon guerriero” (Gianguir) de Geminiano Giacomelli i “Se parlano a suo danno” (La clemenza di Cesare) de Giuseppe Porsile –qui per cert estigué al servei de Carles III, rei d’Espanya– són una clara mostra del domini exultant que té Xavier Sabata de la coloratura, com de dotar el discurs amb la seva adequada càrrega emocional i expressiva. El resultat global és una veritable exhibició de virtuosisme –en el millor sentit de la paraula– i entrega a la música barroca menys coneguda. I què millor que disposar d’una formació totalment entregada, tot cercant l’equilibri i la complicitat amb un contratenor en estat de gràcia? ¿Algú hauria apostat per aquesta realitat al nostre país fa uns anys?
La maduresa, la flexibilitat, la coloratura i la presència d’una veu tan inconfusible com la de Xavier Sabata arrodoneixen un producte català que hauria de ser l’enveja de molts.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
