Pedrell: cançons
Joan Martín-Royo (baríton) i Rubén Fernández Aguirre (piano)
IBS Classical, 2023
El nom de Felip Pedrell resta associat a la musicologia moderna com un dels grans prohoms, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, amb una intensa recerca historicomusical, així com també amb la recuperació i publicació de la música de Tomás Luis de Victoria. Igualment va ser fecund el seu mestratge en noms tan insignes de la música espanyola com Manuel de Falla, Isaac Albéniz, Enric Granados, Francesc Alió, Robert Gerhard o Joaquín Turina, entre d’altres. Però desconeixem força la seva faceta com a compositor, les obres del han estat injustament oblidades, tot i tenir un ampli catàleg que va més enllà de les tres-centes obres.
Si bé el 2022 se celebrà el centenari de la seva mort amb alguns concerts commemoratius, ara ens arriba en format CD la ingent i necessària tasca que el baríton barceloní Joan Martín-Royo i el pianista Rubén Fernández Aguirre han dut a terme en la seva obra vocal. Faltava sense cap mena de dubte un projecte com aquest, dedicat íntegrament a la seva figura i que s’apropés a l’obra compositiva d’un autor que pren una especial rellevància en l’evolució de la música espanyola.
I per a la recuperació d’aquest patrimoni és cabdal la veu del baríton Martín-Royo, que se sent com peix a l’aigua en aquest repertori, amb una emissió franca i una dicció ben clara. L’expressivitat en el seu fraseig, la capacitat comunicativa –escoltem per exemple De celístia matinera–, el registre ampli i homogeni, així com la convicció en un repertori que s’ha fet seu i la subtilitat per cercar colors diferents, al costat d’una excel·lent nova presa de so d’IBS Classical, converteixen l’enregistrament en un veritable descobriment. Hi resulta imprescindible la figura del pianista Rubén Fernández, que a més de descobrir algunes d’aquestes partitures, com el cicle La Primavera, a la Biblioteca Nacional, sembla emergir com un pianista creatiu i necessari. Respirant la música de manera conjunta, amb un fraseig elegant i dramàtic quan cal, és un intèrpret que s’imposa en l’escena musical espanyola, que sap crear ambients amb una facilitat astoradora –escolteu Dal primo di– i que es mostra com un veritable músic de cambra i no un simple acompanyant.
Inicien el disc, de generosa durada i que conté algunes primeres gravacions mundials, amb quatre cançons franceses basades en poemes de Victor Hugo, Louis Bouilhet i Théophile Gautier, interpretades amb tant d’ímpetu i vigor –Chanson de pirates– com també amb un bell diàleg entre ambdós intèrprets –Chanson d’Avril.
Les segueixen quatre cançons en castellà, amb una punyent Lágrimas o una –A… cantar– on utilitza l’acompanyament pianístic per simular el puntejat de la guitarra, i arribem a la cançó més extensa –Melancolía–, de més de set minuts i que sap subratllar millor el sentiment d’absència. Quatre cançons amb la lletra de l’italià Pietro Metastasio ens apropen als perfums verdians –excel·lent Per pietà bell’idol mio, de gran exigència vocal, o la dramàtica Un addio, en la qual Royo evidencia el seu versàtil instrument.
Clou el disc el cicle La Primavera, op. 106. Es tracta d’un dels primers cicles escrits en català, imbuït de gran bellesa i basat en poemes de Francesc Mathéu. Una obra exigent i d’una complexitat evident, entroncada en un romanticisme alemany proper a cicles tan coneguts com el Dichterliebe schummanià. La bellesa del timbre de Joan Martín-Royo esdevé ideal per a aquesta música, amb un punt de ressonància, uns aguts envejables i una calidesa que esdevé indispensable. Sabent utilitzar els reguladors de manera estudiada per excel·lir encara més en l’expressivitat romàntica i en la intensitat de la lectura, com De celístia matinera, o la per moments operística No sé què hi ha en ta mirada.
És un cicle corprenedor que ha de suposar un abans i un després de fer-se’n la troballa. La varietat dinàmica, tot i que no excessiva, inclou moments de mitges veus, com Si les floretes de ta finestra, i recolliment, Quan el sol a ta finestra, així com moments memorables: Cançons d’amor que he dictades.
Es tracta d’un disc tan heterogeni com sorprenent que reivindica la figura del tortosí i que el situa, esperem que finalment, com a compositor de gran mèrit en la nostra història musical, presentada a càrrec d’un veritable duo que creu i defensa de manera admirable aquesta música que sovint subratlla els temes de l’amor i desamor. No se’l perdin. Resulta indispensable per conèixer Pedrell.
