PETIT PALAU CAMBRA. Jaeden Izik-Dzurko, piano. Quartet Atenea. E. Fàbregas: Quintet per a piano. R. Schumann: Quintet per a piano en Mi bemoll major, op. 44. PETIT PALAU. 8 D’ABRIL DE 2024.
Que les composicions contemporànies d’avui dia siguin molt diverses és un fenomen que no necessita gaire argumentació. Resulta evident que la música “acadèmica” contemporània no es pot catalogar només en quatre o cinc estils, i de fet resulta cada cop més difícil parlar de tendències concretes, com espectralisme, minimalisme, nova complexitat, etc., en una disciplina que, com tantes d’altres, tendeix cada cop més a la fusió. Tot i així, avui dia compondre una peça tonal i fortament vinculada a estètiques que precedeixen les avantguardes del segle XX resulta un fet que, dins d’aquest sector com a mínim, desafia l’estadística.
Elisenda Fàbregas, compositora, pianista i doctora en educació, i ara artista convidada del Palau de la Música, és una creadora que per sobre de tot fa la música que ella sent, molt lliure de la fictícia imposició de crear música “atonal” pel fet ser contemporània, i una fidel defensora –i continuadora– de les tradicions musicals, si és que això significa quelcom avui dia.
Aquest abril hauran vist la llum dues estrenes de la compositora terrassenca, i la “reestrena” de Bonna Domna (2001), obra per a cor a capella el pròxim 28 d’abril; així, dilluns passat va ser una ocasió per sumar, a una prolífica carrera, el darrer Quintet de corda amb piano, programat juntament amb la primera obra mestra d’aquest gènere. Compost per Robert Schumann, el Quintet per a piano, op. 44 va ser la primera obra a establir una plantilla gairebé inèdita fins al 1842. L’Atenea Quartet i el jove Jaeden Izik-Dzurko van ser els encarregats d’interpretar ambdues obres.
El Petit Palau va ser l’espai on la promesa canadenca del piano i uns dels millors quartets joves del país coincidiren per oferir un bon espectacle de cambra. La proposta de Fàbregas –obra encàrrec del Palau– passava per una concepció del quintet “a l’antiga” –en el bon sentit–, on les idees i el llenguatge cambrístic tenen lloc sense artificis innecessaris. El seu Quintet és una honrada creació que confia en la rica tradició dels mestres romàntics, espanyols i russos, per elaborar un discurs propi que no amaga les referències i que no pretén discordar per força amb el repertori tradicional, sinó ser, potser, una honesta continuació “postromàntica”.
Els joves començaren recorrent els poètics i contemplatius primers compassos de l’“Allegro energico” on Fàbregas ofereix els primers cants de piano i un duet de violins força inspirat. Tot i els sempre “pocs” assajos, el quintet va mostrar bona coordinació en les notes curtes abans que el pianista subratllés els temes principals d’un moviment generós en escales. L’“Scherzo” va desenvolupar-se amb una forta constància rítmica i una fidelitat als seus materials, inspirats, com explica la compositora, en una Sonata de Nikolai Médtner (1880-1951), on els intèrprets van ajustar-se bé a la frenètica activitat. Al tercer moviment, els de la corda van lluir els seus millors legati al llarg d’uns passatges rics en contrapunt, mentre els dits del pianista convidat dibuixaven àmplies pujades i baixades. La mètrica ternària del “Rondo” va posar el ritme en primer pla i el quintet va mostrar-se cohesionat a les hemiòlies i va superar altres sorpreses rítmiques abans d’oferir un virtuós final a cinc parts que va resultar certament satisfactori.
Al Quintet de Schumann, els cinc intèrprets van mantenir la bona inspiració de l’estrena de Fàbregas i el primer moviment va desenvolupar-se amb l’esperit d’un concert de piano. Va destacar el violoncel de Iago Domínguez extraient el millor dels greus i un gran lirisme en el registre mitjà, mentre les cordes superiors s’associaven bé amb les tecles del piano. El quartet va lluir un bonic vibrato en la marxa del segon moviment, i les cordes interiors van solcar sobre un piano suau i integrat. L’“Scherzo” va ser aparador per lluir gimnàstica i Izik-Dzurko va articular una clarivident carretera de staccati abans d’afrontar les escales d’aquest tercer moviment. L’“Allegro” final va exhibir virtuosisme i lirisme amb gran simbiosi entre parts, i tots cinc van cavalcar cap a una coda entusiasta sense fissures i tancant una vetllada que sens dubte figurarà entre els millors capítols de cambra de la temporada.
