Dilluns passat, Opus One interpretà Hergest Ridge de Mike Oldfield al Palau de la Música per celebrar el cinquantenari de l’àlbum. Fou una veritable celebració “oldfieldiana” amb una sala plena de fans. El projecte liderat per Xavier Alern ha posat en el focus de l’actualitat un músic del qual es parla poc, però que els seus seguidors necessitàvem reivindicar.
No és fàcil ser fan de Mike Oldfield i, sovint, penso si aquesta dificultat és en part responsable de la militància continguda que en demostren molts dels seguidors. És clar que qualsevol músic popular acumula una corrua de fanàtics darrere seu capaços de qualsevol bestiesa filla de la idolatria, però difícilment veureu cap oldfieldià fent un estirabot o res que cridi gaire l’atenció; més aviat la màxima sorpresa sorgirà quan esporàdicament en reconegui un d’igual. O sigui, la festa ja és, d’entrada, ser conscient que no estàs sol. Per això, quan parlava de “militància”, em referia a una força molt íntima, fins i tot diria que agermanada de la discreció introspectiva.
Personalment, ha estat una experiència musical molt lligada a la solitud. És cert que podem treure pit de l’espectacular èxit del seminal Tubular Bells, al qual Richard Branson i Virgin deuen la seva fortuna i que col·locà Oldfield al cim de la fama. També és evident que és mundialment reconegut com una figura important de la història del rock amb una llarga carrera plena d’èxits comercials i que ha fet gires omplint estadis arreu del món. Però no ens enganyem: Oldfield no és Pink Floyd, no està entre els rockers que arrosseguen més multituds, ni s’ha vist gaire (i ja no diguem ara) jovent amb samarretes seves pels locals de festa.
Podríem pensar, és clar, que el rock progressiu sempre tingué aquesta pàtina d’elitisme, amb una complexitat musical i densitat conceptual que l’allunyava inevitablement de l’èxit massiu. Des d’aquesta perspectiva, la fortuna dels seus primers àlbums resulta un punt inexplicable, o potser fruit d’una època irrepetible. Amb peces instrumentals de llarga duració amb un peu al folk (en el qual es formà autodidàcticament durant la joventut) i un altre mirant directament a la música culta, des de Sibelius fins al minimalisme contemporani, Oldfield es construí la imatge de rocker poc accessible i destinat a paladars educats i més avesats a Philip Glass i Steve Reich que no pas a Led Zeppelin. Resulta obvi, doncs, dècades i modes més tard, que un adolescent com era jo al tombant del mil·lenni no tingués gaire esperança a trobar cap ressò d’empatia quan afirmava la meva passió per la seva música entre els meus col·legues de generació.
La gran desgràcia del fan oldfieldià és que tampoc li funciona la reacció esperable a aquest problema: refugiar-se en el refinament dels més exigents melòmans del rock d’altes aspiracions. Així, si els rockers més convencionals el veuen o bé massa complex o bé massa tou, els autèntics fanàtics del progressiu tampoc el consideraran plenament un dels seus… I no deixen de tenir certa raó.
Ningú pot negar que Oldfield era un jove prodigi, un instrumentista increïblement dotat i amb una intuïció musical desbordant. Tothom recorda les famoses campanes tubulars (sobretot per culpa de la seva inclusió al film de William Friedkin), però als seus treballs posteriors és quan mostra una maduresa i ambició musical creixents. Des dels seus inicis fins a Incantations (1978), Oldfield no només va escalant en complexitat i qualitat, sinó que s’envolta de col·laboradors de luxe, com Kevin Ayers i David Bedford, i entra als cercles del rock progressiu més exclusius, tot participant com a convidat en treballs de grups més minoritaris, com Gong o l’ultraintel·lectual Pekka Pohjola… Però això s’acaba aviat. A partir de Platinum (1979), ja sigui per les pressions de Virgin, la fragilitat crònica de la seva salut mental o, simplement, per comoditat hedonista, Oldfield es lliura al llarg dels anys vuitanta a una deriva comercial, un viatge cap a la simplicitat musical.
Entenguem-nos, Oldfield ha escrit molt bones cançons, no hi podríem objectar res. Però és igualment cert que, fidels seguidors a part, els puristes del progressiu més virtuosístic i conceptual li critiquen estar més pendent dels gustos canviants del públic que no pas de l’ambició musical que havia mostrat en la seva famosa trilogia primerenca. A la vegada, neòfits que el descobriren cantussejant Moonlight shadow o Family man, els costarà més endinsar-se en l’univers dels seus llargs instrumentals.
De fet, arribats als noranta hi hem d’afegir un altre factor: el seu viratge primer cap a la moda de la new age i després la música electrònica. Per començar, el mateix Oldfield sempre ha menyspreat aquestes etiquetes (al contrari que el seu germà Terry, amb una sòlida carrera dins del petit territori de la música “espiritual”), de manera que les estratègies de màrqueting presentaven un punt forçat, artificial, poc creïble, i arribant a extrems delirants, com la insistent campanya de màrqueting de Warner Music per fer del disc Tr3s Lunas (2002) un èxit del chill out mentre Oldfield afirmava que si volgués fer música relaxant, hauria deixat el disc en blanc.
En realitat, crec que fou víctima del que ben mirat és una virtut. Mentre els guardians del purisme continuaven seguint algunes velles bandes del progressiu que feia dècades que vivien de les rendes dels seus anys de glòria en circuits de segona, Oldfield innovava i experimentava en nous terrenys estètics i estilístics. I tot i que se l’ha acusat molt d’esprémer i viure del concepte del Tubular Bells, això és realment molt injust; pocs músics com ell s’han reinventat disc rere disc. La qüestió de les campanes és un tema més comercial que no pas musical: reedicions i regravacions a banda, els diferents tubular s’assemblen tant entre si com un ou a una castanya.
Però, com deia, això també ha tingut un efecte no desitjat i negatiu. A The songs from distant earth (1994) i Voyager (1996), Oldfield començava a fer un ús constant de la música samplejada i, evidentment, deixant a part discussions sobre com afecta aquesta tècnica l’originalitat compositiva de l’obra, això arraconà cada cop més la seva faceta d’intèrpret virtuosístic que tant ens havia enlluernat.
Quin resultat tingué tot plegat? Mentre octogenaris com David Gilmour o Jon Anderson continuaven defensant els seus escenaris (i encara ho fan), Oldfield deixava que la seva guitarra agafés pols i es relacionava amb els DJs de les discoteques d’Eivissa on visqué durant un temps. Què aportaren aquells anys a la seva carrera? En la meva humil opinió, res o molt poc, i a més a més, ens treia als fans l’oportunitat de gaudir-ne plenament al darrer tram de la seva vida professional. Naturalment, soc conscient que no tots els seus seguidors estaran d’acord amb aquesta darrera reflexió (reconec que encara hi ha espurnes interpretatives al TBIII del 1998).
A tot això, cal afegir-hi un altre factor. Reconeguem-ho, per molt que ens dolgui; Oldfield no és una persona simpàtica ni accessible. Prou me’n guardaré de parlar aquí dels seus dimonis interiors, de la timidesa galopant… El que passa a l’interior de cadascú és privat i inaccessible; la resta, fum, safareig i opinions que ningú ens ha demanat. Però sí que és cert que el seu caràcter ha tingut una conseqüència objectiva: crec que pocs artistes de la importància històrica d’Oldfield viuen envoltats d’una desídia tan absoluta per la difusió pública de la seva pròpia obra i cap als fans: pàgines web que van i venen, marxandatge inexistent o directament incomprensible, canvis erràtics de distribuïdora, reedicions d’aniversari pobres i sense al·licients… Una cosa és el fan service desesperat d’altres artistes que semblen alimentar-se del fet que els facin cas, però l’altra és l’extrem oposat, i ja fa molts anys que sembla que no hi hagi ningú capitanejant la nau oldfieldiana. No poc sovint els seguidors han pensat que mereixien una mica més d’agraïment i cura per la seva fidelitat.
La cirereta del pastís han estat els recents cinquantè aniversari dels seus primers àlbums, Tubular Bells (1973) l’any passat i Hergest Ridge (1974) enguany. Tots els oldfieldians ens havíem resignat a no esperar-lo dalt de cap escenari –la seva última actuació en viu data de la ja llunyana cerimònia dels Jocs de Londres, el 2012–, però sí que somniàvem en una bona celebració a l’alçada, un moment per al retrobament, especialment en un moment que respirava optimisme: després de tants anys divagant, Oldfield publicà una aventura cent per cent simfònica amb Music of the spheres (2008) i el 2017 ens oferí un darrer àlbum que veiérem com tota una declaració d’intencions; el Return to Ommadawn era molt més que una picada d’ullet a la culminació de la seva llegendària trilogia de joventut, era també un retorn literal als orígens sonors, als instruments acústics i al rock empeltat de música tradicional.
Tanmateix, crec no ser l’únic fan que interpretà malament d’entrada aquest darrer gir. Més que els fonaments d’una nova etapa creativa, ara escolto aquesta obra com una mena de testament sonor, un acte de sinceritat i d’afirmació d’identitat, com si digués: malgrat tot, això soc jo, vinc d’aquí. Un disc exitós però sense a penes promoció, autoproduït a casa, al seu exili voluntari a les Bahames, ple d’errors i quasi a mig fer… Més una maqueta que no pas un disc, com si tornés a ser aquell noi de dinou anys que en presentà una a Branson, i que es convertiria en el Tubular Bells. El cercle es tanca. Per això és un disc meravellós, perquè, amb totes les seves imperfeccions, no intenta acomodar-se a ningú i està ple de veritat, però aquesta veritat ens acaba afligint perquè presagia un comiat.
Aquesta felicitat agredolça, com deia, encara es refreda més en la celebració dels esmentats aniversaris. Reedicions poc atractives dels àlbums i concerts de celebració al Regne Unit, poc i mal promocionats i sense cap mena d’involucrament per part d’Oldfield, i quan dic cap, vull dir que fa temps que no se’n sap res; ha desaparegut completament. Crida especialment l’atenció que el text mateix que acompanya la reedició d’aniversari del TB, escrit per Daryl Easlea, digui literalment i no sense un poc dissimulat ressentiment, que, després d’enviar-los l’esperada demo de 8 minuts del següent TB IV… and then nothing. O sigui que ni tan sols l’empresa que distribueix la seva obra té cap mena de relació amb ell.
Les especulacions al voltant de la seva ubicació actual i de l’estat de salut han corregut per xarxes, però no voldria contribuir-hi. Sigui quina sigui la causa, Oldfield no vol tenir ara mateix cap contacte amb el món, i per molt que em dolgui, ho respecto.
És per això que el projecte Opus One i concerts com els de dilluns passat són tan emocionants. Perquè finalment hem tingut la nostra celebració, la nostra catarsi col·lectiva. Ho van demostrar l’any passat interpretant Tubular Bells també al Palau, ho van demostrar a l’Auditorio Nacional de Madrid el març passat, i ara ho han tornat a demostrar… Ell potser no hi és, però els que l’estimem sí, i ens hem reivindicat.
Si fa uns anys m’haguessin dit que veuria el nom de Mike Oldfield en la programació pròpia del Palau de la Música, us hauria dit que es tracta d’un somni meravellós i que aviat em despertaria. El somni s’ha fet realitat gràcies a la incansable iniciativa de Xavier Alern, a qui sempre estaré agraït per fer-nos aquest regal.
Arribar a l’Auditorio o al Palau i veure aquella munió de fans feia posar la pell de gallina. Veies les mirades còmplices, de reconeixement, veies que allò que havies viscut en solitud, és compartit per moltes persones. Els oldfieldians hi som i també ho volem celebrar plegats.
A més a més, el més admirable d’Opus One és que no es tracta d’una banda tribut (ni es defineixen així); és un projecte que busca dignificar com es mereix l’obra d’Oldfield i portar-la als escenaris com una peça de repertori de concert, i ho fa amb una dificilíssima recerca obsessiva per recrear el so original dels àlbums.
Interpretar com van fer-ho Hergest Ridge en directe em sembla una empresa titànica. No només necessites guitarristes virtuosos capaços de tocar tota l’estona i amb un so transparent lluny de les compressions actuals, sinó també un nodrit grup de col·laboradors per completar un grup semisimfònic de diabòlica producció… No envejo el tècnic de so responsable de gestionar-ho. A partir d’aquí, tots els possibles desajustos em semblen comprensibles, sobretot tenint en compte els escassos assajos que un grup tan heterogeni segurament degué poder concertar amb tots plegats, i amb una peça com aquesta, de ritmes mil·limètrics que convertien la coordinació dels tempi en una autèntica bomba de rellotgeria.
Des d’aquesta perspectiva, els membres d’Opus One van reeixir-hi (sobretot quan Alern feia de director del conjunt) i van aconseguir una cosa notable: vam gaudir de valent podent apreciar perfectament tots els riquíssims plans sonors d’aquesta peça tan subtil i delicada que, valgui la pena de reconèixer, a casa és realment impossible d’apreciar mai del tot bé: ni en la brutíssima mescla original del 1974, ni en les poc inspirades remescles que se’n feren després al llarg dels anys.
Tot escoltant fragments tan emocionants com el del solo d’oboè o la intervenció del cor (gratíssima sorpresa, la presència del Cor Bruckner que dirigeix Júlia Sesé), entenia, i crec que no era l’únic a la sala, per què estimo tant aquesta música. L’estimo perquè, malgrat totes les dificultats que he explicat, i perquè d’aquell adolescent que escoltà el TB per primera vegada als catorze anys ja no en quedi res, en Mike continua sent encara l’únic artista que escolto regularment, sempre i passi el que passi, i en revisito els àlbums mentre envelleixo i en canvia la meva percepció, però sempre em diu coses.
La música d’Oldfield no és perfecta, ser-ne fan és difícil, com he intentat explicar, però en la seva música hi ha alguna cosa que t’arriba al fons, una mena de veritat i de confort que connecta amb determinades persones. És com si encaixés perfectament en el teu interior d’una manera més profunda i veritable que qualsevol altra cosa, com si parlés en l’idioma secret que parla la teva ànima. Ja ho sé que no és Bach o Beethoven; és simplement el meu Mike.
Al llarg dels anys he barrinat molt sobre l’origen d’aquesta connexió i, sincerament, encara n’ignoro l’origen i si als altres seguidors els passa el mateix. No sé si està en la música mateixa, en la innegable qualitat dels seus grans opus de joventut –però llavors, per què també escolto els seus discos menors?–, o en la seva mixtura estètica personalíssima i irrepetible –molts músics han barrejat rock, clàssica i folk, però en Oldfield la recepta té exactament la proporció que em fa ressonar el paladar, com quan tastes un tiramisú o un pastís de formatge que té la quantitat de formatge o cafè perfecta que esperes, ni més ni menys, i que només fa aquell restaurant. No sé si, més aviat, la connexió seria per qüestions extramusicals: talent precoç, ànima torturada i introspectiva, músic que ho confia tot a la intuïció i que renuncia a seguir una formació més acadèmica perdent-se una mica en els laberints de l’hedonisme. Soc cautelós en aventurar que m’identifico amb algú que no conec personalment, però no puc evitar pensar que si hi connecto tant és perquè parlem el mateix llenguatge i mirem el món de la mateixa manera o, almenys, entenem la música de la mateixa manera.
A partir d’aquí, tant se val que hagi escrit coses que fan venir vergonyeta, en Mike s’ha convertit, encara que ell no ho sàpiga, en un company vital, en un més de la meva família, perquè sempre hi és en els moments més feliços i en els més greus. La seva música m’ha salvat en certa manera i, després de moltes anades i vingudes, ja no m’importen les seves virtuts i defectes, és com un tiet que és important per a tu, que l’acceptes com és i que no el canviaries per res del món.
Fins fa poc, pensava que tot això eren elucubracions individuals i que havia convertit la seva música en un pretext per sentir-me especial. Després d’haver estat als concerts d’Opus One, crec no equivocar-me si afirmo que molta gent té aquesta mateixa relació amb la seva música, que hi té aquesta connexió íntima i personal, i això només pot voler dir una cosa, que la música d’Oldfield és diferent i que els seus fans són una espècie molt particular, però poc cridanera i acostumada a viure des de fa anys la seva passió en un discret segon pla.
Per això és tan important que Xavier Alern s’hagi bolcat a tirar endavant aquest projecte. Després de tants alts i baixos, de cop i volta apareix un sonat oldfieldià que aconsegueix convèncer els grans auditoris del país per programar-lo i ens dona l’oportunitat de compartir junts i defensar que sí, que Oldfield és un dels grans, malgrat tot el que he explicat aquí, que ho podem dir amb el cap ben alt i que ja és hora de reivindicar-lo, ara que ell no pot o no vol fer-ho; és el nostre torn d’agrair-li tot el que ha fet per nosaltres segurament sense ser-ne conscient.
I no només Alern ha tingut el mèrit de fer possible escoltar novament en directe aquestes peces, sinó que ha tingut el poder de convicció per atreure col·laboradors fins fa poc impensables, com el quartet Brossa, Laia Frigolé, Anna Luna o la gran Rosa Cedrón, vocalista d’àlbums com el Tubular Bells III (1998). Ja no diguem, la barbaritat que perpetrà a Madrid aconseguint la presència conjunta a l’escenari de Maggie Reilly, Anita Hegerland, Nikki Lamborn i Barry Palmer… Com deia, Alern ha fet possible el que l’entorn oficial no ha tingut l’esma de donar-nos, i no podríem demanar més.
Sembla que després d’anys dispersos, alguna cosa es mou en la comunitat fan oldfieldiana. Certament, no s’havia aprofitat gaire el salt digital: fòrums petits i amb poques publicacions i escassa continuïtat, i l’històric magazín «Dark Star» totalment desactualitzat (la seva darrera notícia web data del 2021). Però ara no només tenim Opus One; bandes tribut com és Tubular Tribute amb el gran Rubén Álvarez també fan els seus concerts i gent com ara José Campos Carnicer i Héctor Campos Castillo han publicat l’excel·lent i documentadíssim llibre Tubular Gold (també hi eren presents dilluns firmant-ne exemplars al concert d’Opus One).
Païdes totes aquestes emocions, ara pensem en el futur i continua sent emocionant. Alern es mostrà críptic, però obrí la porta a culminar la interpretació de la trilogia. ¿Tindrem Ommadawn? Tots esperem que sí, perquè molts el considerem el cim musical oldfieldià… No és el seu àlbum musicalment més complex ni conceptualment més ambiciós –toca sostre amb el posterior Incantations i, a anys llum de tot, sempre tenim Amarok (1990), gràcies també a la producció de Tom Newman–, però sí que, sens dubte, és la seva obra més perfecta i rodona. Popularment, tothom relaciona Oldfield amb l’inici de Tubular Bells, però els seus fans portem gravada al cor la dominant infinita del final de la primera part d’Ommadawn. Escoltar-lo en directe serà una nova cita ineludible.
Tots els oldfieldians desitgem una llarga vida a aquest projecte i que Opus One ens continuï regalant experiències de gaudi col·lectiu, de celebració i de retrobament. Avui és una mica menys difícil ser fan d’en Mike Oldfield, i ja era hora que se’n parlés. Gràcies tubulars!
Imatge destacada: (c) Mario Wurzburger.
