PALAU 100. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Attacca Quartet. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Cor Jove de l’Orfeó Català. John Adams, compositor i director. Obres de John Adams: Short ride in a fast machine, Absolute Jest i Harmonium. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE MAIG DE 2018.
Barcelona, amb el Palau de la Música Catalana com a pol d’atracció, revivia aquesta setmana passada, tal com va fer també fa tres anys amb la visita d’Arvo Pärt, temps pretèrits de glòria i alhora de normalitat cultural, aquest cop amb la visita del compositor nord-americà John Adams, un dels referents del corrent minimalista dels darrers quaranta anys. La presència a Barcelona d’un dels compositors més rellevants de la música occidental de les darreres dècades, amb un programa centrat exclusivament en la seva obra i en una sala curulla de públic, feia pensar inevitablement en aquells temps en què el fet que Richard Strauss, Igor Stravinsky, Maurice Ravel o Francis Poulenc visitessin la ciutat per presentar les seves creacions era una qüestió de normalitat cultural, en una Catalunya oasi cultural dins d’una Espanya allunyada d’Europa en termes artístics. Un segle després, amb un context històric ben diferent, sembla que amb iniciatives com les que darrerament s’estan vivint al Palau de la Música Catalana, però també les d’altres centres musicals, com el Gran Teatre del Liceu –recordin fa poc més d’un any la visita de George Benjamin amb la seva òpera Written on skin–, s’està aconseguint recuperar l’impuls vital pel que fa al cultiu de la curiositat i l’interès per la creació musical internacional dels nostres temps.
John Adams –no s’ha de confondre amb el compositor homònim de bandes sonores per a cinema– ha estat sovint considerat genèricament dins el corrent del minimalisme. Així i tot, el minimalisme musical, com a corrent estètic, va néixer al llarg dels anys seixanta, tot aplicant en l’àmbit musical les màximes de simplicitat i de reducció de les formes al mínim necessari. Quan John Adams va irrompre amb la seva música al principi dels anys vuitanta, Steve Reich i Philip Glass ja hi havien dit la seva i Adams va trencar per la meitat una de les característiques primordials del minimalisme: la suspensió temporal. El compositor nord-americà sembla voler traspassar el caràcter hipnòtic de la música minimalista, en què la repetició aparent d’un motiu musical senzill de forma constant és la via a través de la qual compositors com ara Glass desafien el temps. John Adams no té prou amb aquesta premissa i decideix superar-la a través del retorn a un dels motius consubstancials de la creació occidental: tensió-distensió. Així, peces com Short ride in a fast machine, obra per a gran formació simfònica estrenada el 1986, és tota una declaració d’intencions de com Adams entén el discurs de repetició que defensen els minimalistes. La seva música, de fet, resulta no ser minimalista, ni en intencions ni tan sols en estructura. Només l’ús de patrons rítmics repetitius pot permetre considerar-la cosina germana del minimalisme, perquè el desenvolupament majestuós de l’obra i l’abandó del tarannà gairebé contemplatiu de moltes de les obres dites minimalistes en pro d’una excitació musical molt més propera a l’emoció ja indiquen la voluntat de John Adams de desvincular-se de qualsevol classificació preestablerta.
Short ride in a fast machine és una peça breu, d’uns quatre minuts de durada, en què l’orquestra s’enfronta a una partitura exigent –com ho són, de fet, totes les partitures d’Adams– que evoluciona i creix constantment en intensitat en un lapse molt curt de temps. El títol mateix ens dona una pista d’allò que John Adams pretén evocar, ja sigui en termes paròdics o com a reflexió sobre el maquinisme, la velocitat i la temporalitat. Mentre escoltava la peça en directe al Palau de la Música, en una voluntariosa però no prou eficaç –sobretot en termes rítmics– interpretació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, qui signa no podia evitar pensar en les pàgines que aquella mateixa tarda havia llegit del llibre Homo Deus de Yuval Noah Harari, una reflexió sobre el futur de la humanitat en clau d’hipòtesi futurista-realista. L’autor israelià planteja una hipòtesi de futur en què l’avenç i el perfeccionament tecnològic de les màquines poden arribar a relegar a un segon terme el lloc preponderant que ocupa l’home al món actual en què vivim i, fins i tot, fer-lo inútil tant en termes econòmics com, fins i tot, en termes de sostenibilitat. Al seu llibre, Harari exposa alguns experiments recents, com el del professor de musicologia de la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz, David Cope, que va aconseguir crear un programa informàtic de composició musical capaç, fins i tot, d’emular la música de grans creadors, com Bach, Beethoven, Chopin o Stravinsky, capaç de confondre fins i tot el públic sobre l’originalitat de les obres escoltades en una prova experimental realitzada amb obres originals de Bach i d’altres generades per l’ordinador.
La dificultat de l’OBC a l’hora d’executar aquesta partitura amb la perfecció mil·limètrica d’una màquina que requereix l’obra, no deixava de tenir –en el context del que acabava de llegir– un deix de romanticisme i amb un punt, fins i tot, d’ingenuïtat, probablement no volguda pel compositor. El que havia de ser probablement un intent de descriure i potser fins i tot lloar l’afany maquinista i tecnològic del segle XX, sonava a les meves oïdes en clau paròdica i lleument pessimista. Trenta anys després de compondre-la, aquesta breu obra, Short ride in a fast machine, situada a l’inici del programa, que per a molts oients devia passar desapercebuda, em va provocar un impacte no sols auditiu sinó també existencial totalment inesperat.
Trenta anys després del seu moment de màxim reconeixement internacional, John Adams escrigué Absolute Jest, un homenatge pseudoparòdic –el mateix títol de l’obra ho diu, “Acudit absolut”– a la figura gairebé obsessiva (per al compositor) de Ludwig van Beethoven, a través dels “Scherzo” (bromes) dels seus darrers Quartets de corda i amb pseudocitacions amagades de les seves Simfonies.
L’explicació de John Adams de la seva intenció compositiva i l’exposició musical dels temes emprats a càrrec de l’Attacca Quartet –l’“Scherzo” i la “Fuga” de l’opus 131 i l’“Scherzo” del darrer Quartet op. 135– van afavorir una connexió ràpida i efectiva amb un públic complagut, que va escoltar l’obra amb un altre ànim. L’audició de l’obra –novament de gran exigència en l’execució– obligava l’oient curiós a anar desxifrant els temes beethovenians disfressats que apareixien constantment al llarg dels sis moviments. La Novena, la Cinquena, la Gran Fuga… temes indestriables que Adams presenta sempre amb un afany d’amagar la seva faceta real. Una broma musical, en què no van faltar ni tan sols el so d’esquelles, possiblement no del gust de tothom i que –en termes creatius– va tenir el seu moment àlgid en la gran cacofonia deliberada com a coda, amb un final indecís voluntàriament. Amb una OBC més integrada al discurs musical, va destacar la interpretació de l’Attacca Quartet, íntimament compromès amb l’obra del compositor nord-americà, en continu diàleg visual amb el també director.
Amb un caràcter ben contrastant respecte de les obres de la primera part, la gran obra simfonicocoral de John Adams, Harmonium, es presentava per primer cop a Barcelona amb les veus de l’Orfeó Català, el seu Cor Jove i el Cor de Cambra del Palau de la Música. Harmonium recull tres poemes, el primer de John Donne (Negative love), el segon i el tercer d’Emily Dickinson (Because I could not stop for Death i Wild nights), que descriuen l’amor i l’aturada del temps que acompanya sovint els moments extàtics d’amor i desig. John Adams coneix molt bé la veu humana i ho demostra –com també ho fa en les seves creacions operístiques– amb l’exigència vocal a què sotmet les veus, que exposa a nombrosos divisi i distàncies intervàliques d’evolució constant, en un eixamplament i contracció amb la qual aconsegueix mantenir l’atenció al llarg dels prop de 35 minuts de música que dura l’obra.
Una obra esgotadora en què els cantants estan constantment a plena veu, en un exercici de flexibilitat vocal i resistència aeròbica lloables, si es jutja per la intensa interpretació viscuda en l’audició de les forces corals presents a l’escenari, molt ben preparades pels seus directors respectius, Esteve Nabona, Pablo Larraz i Simon Halsey. Adams juga amb la temporalitat –per tal de transmetre en música l’èxtasi amorós i la suspensió de la temporalitat– tot alternant la repetició sil·làbica amb la declamació rítmica dels poemes. Més extàtica, Because I could not stop for Death, sembla una barcarola terroríficament plàcida que descriu el passeig de l’home, la mort i la immortalitat en una pretesa barca de Caront, en què tots tal vegada viatgem al llarg de la nostra vida, potser sense adonar-nos-en. Wild nights (Nits salvatges) és una crida a la part més animal de l’home, un elogi de les pulsions vitals més salvatges de l’ésser humà, en la seva recerca del plaer, que es resol novament amb un viatge a través del mar, aquest cop, però, cap a l’Edèn.
Després d’aquest viatge, per a molts dels presents iniciàtic, complau no haver de somiar amb l’excepcionalitat d’aquest tipus d’experiències en un futur, gràcies a aquesta dinàmica internacionalitzadora amb què gradualment es torna a situar Barcelona.
*Imatge destacada: © Antoni Bofill
