RECITAL JOYCE DIDONATO. Il Complesso Barocco. Dmitri Sinkovski, direcció musical i violí. LICEU. 6 DE MARÇ DE 2013.
Per Mercedes Conde Pons
Va tornar, es va deixar veure (i sentir) i va triomfar. Joyce DiDonato tornava a Barcelona, després d’un espectacular recital amb piano i una no menys espectacular actuació com a Ventafocs en la versió rossiniana (tornarà l’any vinent amb aquest mateix paper però en la versió de Massenet, Cendrillon), i va tornar a triomfar. No ens cansarem de dir-ho.
La mezzosoprano natural de Kansas (Estats Units) presentava aquest cop el seu darrer treball discogràfic, Drama Queens, en què es posa en la pell de diverses reines, personatges protagonistes de nombroses òperes del Barroc italià d’autors tan diversos com Antonio Cesti, Domenico Scarlatti, Claudio Monteverdi, Gemminiano Giacomelli, Antonio Vivaldi, Georg Friedrich Händel, Johann Adolf Hasse…
Vestida amb un elegant i polivalent vestit vermell de Vivienne Westwood –que constituïa un elegant i moderat attrezzo de l’espectacle junt amb el detall dels mitjons vermells dels músics de l’orquestra–, la mezzosoprano va exhibir i dosificar intel·ligentment tots els seus encants en un recital musical magistral que culminà amb la cantant conversant amb l’audiència en italià, el teatre sencer dempeus, cinc bisos i ovacions inacabables. I és que el fet s’ho valia!
DiDonato va iniciar el concert amb la faceta més íntima i profunda de les reines barroques, de l’amor i devoció al despit amorós en forma, primer d’ira, després de lament i resignació. Per aquest registre, DiDonato va fer servir un pianíssim i sense vibrato que travessava l’epidermis de l’audiència, extremament concentrada. De Cesti interpretà l’íntima “Intorno all’idol mio” d’Orontea, i de Monteverdi, “Disprezzata regina” de L’incoronazione di Poppea, per acabar aquest cicle amb una magistral “Sposa son disprezzata” de la Merope de Giacomelli.
Després d’un Concert per a violí i cordes d’Antonio Vivaldi, que Dmitri Sinkovski va defensar amb ímpetu, Joyce DiDonato finalitzà la primera part amb una esplèndida ària de Berenice, reina de Palestina, de l’òpera del mateix nom de Giuseppe Maria Orlandini: “Da torbida procella”.
La segona part va mostrar la part més orgullosa i ferotge dels personatges escollits per al programa, que es traduïen interpretativament en ornaments i colorature impossibles, respiracions interminables i un seguit de joies vocals que Joyce DiDonato va despatxar sense moure ni una pestanya; d’aquest nivell és la magistralitat tècnica que demostra. Des de “Morte col fiero aspetto” d’Antonio e Cleopatra de Hasse, fins a “Brilla nell’alma” d’Alessandro de Händel, DiDonato va travessar també per estadis d’orgull i honor contingut, com el “Piangerò la sorte mia” del Giulio Cesare de Händel, en què la cantant arriscà fins al límit de les seves possibilitats, fent frisar l’audiència.
Il Complesso Barocco destacà per l’energia i l’ímpetu i demostrà gaudir al màxim de les seves aportacions. També féu gaudir, si bé va mostrar algunes irregularitats sobretot en els violins, tot i que és cert que algunes eren causades més per l’emoció que no per manca d’atenció. Dmitri Sinkovski liderà la formació amb un entusiasme contagiós. La líder emotiva era, però, Joyce DiDonato.
Al final, quatre o cinc bisos. La cantant repetí les dues darreres àries de cada part del concert, la de Berenice i la d’Alessandro, n’afegí un altra de Berenice i interpretà una delicadíssima “Lasciami piangere” de Fredegunda de Keiser. L’impacte era tal que ja no recordo si n’hi va haver un cinquè. Què més dóna si la impressió és d’haver estat en el concert d’una reina entre reines?
