PETIT PALAU CAMBRA. Quartet Gerhard. Pau Llopis, contrabaix. Aleix Vaqué, flauta. Daniel Souto, oboè. Abel Batlles, clarinet. María José Rielo, fagot. Miquel Villalba, piano i direcció. Obres de Manuel Blancafort. PETIT PALAU. 27 DE GENER DE 2023.
Entre els compositors catalans del segle XX, Manuel Blancafort, malgrat una obra extensa i la gran varietat de gèneres que va conrear, continua sent un dels músics menys interpretats a casa nostra. La seva música, de tall intimista, traspua elegància i lirisme a parts iguals, a part d’una riquesa tímbrica i harmònica importants.
Així ho vam poder constatar en el concert d’homenatge amb motiu del seu 125è aniversari celebrat al Petit Palau i organitzat per la Fundació Manuel Blancafort i el Palau de la Música.
Exercint de director de la vetllada, el pianista Miquel Villalba, indiscutiblement un dels màxims coneixedors del compositor en tant que ha enregistrat la integral de piano de Blancafort, va construir un programa que, des de la modèstia que significa un concert fet al Petit Palau, va voler reflectir la gran varietat de gèneres que el compositor de la Garriga va conrear, des de peces per a piano sol fins a música de cambra per a quartet de corda i també per a instruments de vent.
Villalba va obrir la vetllada amb Sis peces per a piano, una suite que recull “Record”, “Tema campanyart”, “Paraules de queixa”, “Consolació”, “Cançó de la canalla” i “Cançoneta per a dormir”, obres de joventut de petit format que ja marquen l’estil futur del compositor. D’un intimisme i malenconia extrems que remeten, en part, a l’obra del seu gran amic Frederic Mompou, el pianista va extreure tot el lirisme punyent que traspuen aquestes peces, però sense arribar mai al sentimentalisme.
Van seguir-les Tres peces per a violí i piano –“Per a l’Helena”, “Pastorel·la” i “Romança de saló”– amb el mateix Villalba i el violinista Lluís Castán, que van seguir pels mateixos camins, però bastant més imaginatives i on ja detectem l’ús de les harmonies que caracteritzen Blancafort, que, sense apartar-se de la tradició, canvia alguna nota en algun acord de manera que la música sona més metàl·lica, avantguardista, potser influenciat per la música que va escoltar d’infant a la fàbrica de pianoles del seu pare.
Però va ser amb el Quartet en Do, fantàsticament interpretat pel Quartet Gerhard, quan vam rememorar la seva gran riquesa compositiva, ara ja sí amb transgressions harmòniques més decidides sense deixar de ser tonal, però alhora brillant i plena de matisos i colors diversos. El Quartet Gerhard, completament entregat, va corroborar l’alt nivell d’intèrprets catalans que tenim en una de les obres més aplaudides de la nit.
Va tancar el concert la Sonatina antiga, que s’estrenava tal com va ser concebuda per l’autor, en la versió per a quintet de corda, quartet de vent i piano (anteriorment només s’havia tocat per a piano sol). Es tracta d’una peça realment brillant quant al tractament de la tímbrica que combina els sons de la música tradicional catalana amb altres de gran modernitat molt ben executada.
El públic, que gairebé omplia la sala, va aplaudir amb efervescència música i músics, amb el convenciment que l’obra de Blancafort requereix una mirada atenta i reivindicar-ne la indiscutible qualitat.
