ÒPERA DE BUTXACA I NOVA CREACIÓ. Dido & Aeneas reloaded de X. Bonfill, R. García-Tomás, J. Magrané i O. Rumbau. Dir. musical: J. Magrané. Dir. escènica: J. Pérez Soler. REIAL ACADÈMIA DE MEDICINA. 23 D’OCTUBRE DE 2013.
Per Josep Barcons
Si pensem que el continent fa el contingut, l’amfiteatre de disseccions de la Reial Acadèmia de Medicina és –a més d’un magnífic emplaçament prenyat d’història i de sentit– un espai d’allò més idoni per a sessions d’anatomia operística contemporània. La nova proposta del Festival d’Òpera de Butxaca i Nova Creació va optar per presentar-hi (quin encert!) el seu últim projecte, que –contràriament al que podria semblar pel títol: Dido & Aeneas reloaded– no és tant una relectura postmoderna del clàssic barroc de Henry Purcell com una obra totalment autònoma i independent que recull molt sui generis l’esperit de l’òpera original. El dramaturg Marc Rosich (director artístic del Festival) ho explicava amb claredat quan, abans de començar l’espectacle, afirmava que van voler “llançar una proposta de joc a quatre joves compositors” perquè cada un d’ells posés música a una escena del llibret que Cristina Cordero havia reescrit a partir de l’original del segle XVII de Nahum Tate.
En l’adaptació/recreació multilingüe de Cordero, la trama i els efectius necessaris se simplifiquen al màxim (es tracta d’una òpera de petit format) i els personatges es redueixen a Dido (interpretada per la soprano María Hinojosa) i a Belinda (interpretada per la mezzosoprano Anna Alàs), que també s’encarreguen de fer els papers de bruixa a la segona i tercera escenes. En un gest notablement enginyós, Enees és suggerit amb un clauer d’habitació d’hotel i la seva veu es deixa sentir en els planys i laments confiats al clarinet. Així, a escena hi ha només dues cantants, que comparteixen l’espai amb clarinet (també clarinet baix) i violoncel, tocats amb gust per Víctor de la Rosa i Cèlia Torres, respectivament, que interactuen constantment amb l’electrònica.
El tractament musical electroacústic és allò que dóna unitat de plantejament a l’òpera, alhora que varietat estilística, ja que cada compositor s’encarrega d’una escena. En la primera, Raquel García-Tomás parteix d’una intel·ligent i intel·ligible manipulació de fragments de Purcell per teixir prop de quinze minuts de música en què tant Anna Alàs com María Hinojosa despleguen línies de notable lirisme, amb una realització vocal –com és habitual en elles– magnífica en tots els nivells. És en aquesta escena que Belinda intenta convèncer Dido perquè accepti l’amor d’Enees, amb un simbòlic estira-i-arronsa amb el clauer de l’habitació d’hotel que convoca metonímicament tant l’heroi com la fruïció amorosa.
A l’acceptació de l’amor amb què clou el primer quadre, segueix l’escena en què les bruixes intenten impedir l’amor entre els dos amants. La riquesa de tractament de l’harmonia i de les textures, el rigorós plantejament formal i la significació dels elements electroacústics utilitzats (des de la superposició d’àudios de notícies fins al senyal punyent d’un electrocardiograma) converteixen l’escena en un dels moments més interessants de l’òpera. Tot i que Octavi Rumbau no utilitza les veus en termes tan lírics i operístics com fa Raquel García-Tomás en l’escena precedent, i malgrat la poca efectivitat (no exempta de bones idees) en la direcció escènica, el segon quadre captiva sense reserves.
La tercera escena, composta per Xavier Bonfill, té com a punt climàtic la representació postissa de l’orgasme de Dido. Malgrat els innegables dots d’actriu de María Hinojosa, que va defensar el paper amb solvència, el resultat no va ser gaire reeixit ni a nivell musical (amb un obstinat sense crescendo tensional) ni a nivell escènic, amb una llum estroboscòpica que enfocava directament el públic (la qual cosa és summament perillosa) i causava un mal d’ulls molest. En la resta de l’escena, el tractament musical se sustentava sobretot en la utilització de diversos clixés sonors electroacústics (degoteigs, granulats…) que feien que l’escena fes més la impressió d’un espai sonor que no pas d’un quadre d’òpera.
L’obra es tanca amb música de Joan Magrané, escrita des d’una mesurada administració de les tensions i de la forma, i amb un bon tractament vocal de les dues cantants. Sobre girs de clarinet i violoncel reminiscents de Purcell, i amb una notable factura electroacústica, l’escena acaba amb Dido volent morir en vida, la qual cosa ve representada per l’apunyalament d’un cor que costa de reconèixer com a tal, perquè queda descolorit en el formol del pot que el contenia.
La metàfora final del cor era d’allò més adient tant a nivell dramàtic com a nivell arquitectònic, atesa la singularitat de l’espai on es representava la proposta. Però el resultat final de l’òpera dista molt del d’un cor apunyalat: Dido & Aeneas reloaded demostra que el gènere té bona vitalitat per bategar des de noves formes i plantejaments. Llàstima que a la funció hi hagués més cares conegudes del món del teatre que no pas representants de les institucions musicals del país, la qual cosa resulta força “descoratjadora” i permet disseccionar amb ull clínic en quin estat es troba el context cultural dels nostres dies.
