FESTIVAL BAYREUTH AL GRAN TEATRE DEL LICEU. Der fliegende Holländer de Richard Wagner (en versió de concert). Samuel Youn. Ricarda Merbeth. Franz-Josep Selig. Michael König. Benjamin Bruns. Christa Mayer. Orquestra i Cor del Festival Bayreuth. Dir.: Sebastian Weigle. LICEU. 4 DE SETEMBRE DE 2012.
Per Jaume Comellas
El tema de l’amor impossible en aquest món és recurrent en l’obra de Wagner. Ho vàrem constatar amb Lohengrin i es manifesta en tota la trilogia que es presenta en la programació excepcional del Festival Bayreuth de què estem gaudint al Liceu. En cada història les causes d’aquesta realitat són diferents, però tenen en comú quelcom que és autèntica obsessió en el pensament del compositor alemany: la salvació de l’home –i podem entendre-hi també de la humanitat– només és possible a través de l’amor pur. Un amor pur que, en els límits en què el situa el músic, o bé és inabastable a la condició humana o bé és el context terraqüi en què es mou la humanitat el que l’impossibilita. Dilema importantíssim, profund, que és el que fa que l’opus wagnerià, el més representatiu seu, continuï formulant qüestions pertorbadores i inacabables.
Wagner, animal de teatre pur –la mateixa obsessió pel concepte drama musical ho demostra plenament–, sap vestir el seu ideari, la seva concepció filosòfica i artística, amb unes indumentàries riques, imaginatives en cerca de mons llegendaris i mites si cal exòtics i llunyans però tanmateix eficaços per assolir els seus objectius: la creació, exactament de grans drames musicals; la creació, també, de monumentals espectacles lírics, com acostumen a ser les seves òperes.
A Der fliegende Holländer, el primer títol important, escrit, no ho oblidem, quan amb prou feines havia complert trenta anys d’edat, tot és encara poc elaborat, però en tot cas l’argument perfila les que seran grans constants del seu opus. La figura del cavaller que vaga pel món, figura literària que ha donat molt joc, esdevé el centre d’una trama amorosa en què tot s’eleva per damunt de la crosta terrena, i en què món oníric, món espiritual i món mític es barregen i acaben menant, una vegada més –o en el cas d’aquesta obra primerenca, una primera vegada o una de les primeres vegades–, a un final tràgic, i tanmateix alliberador. Perquè, una altra constant, allò que en la vida no es pot aconseguir, només pot assolir-se en la mort alliberadora i consumadora d’ideals.
La versió que ara ha arribat al Liceu ha comptat, ultra amb el fet prou ponderat del gruix de les formacions bàsiques –aquí amb un protagonisme molt especial del cor–, amb un equip vocal especialment potent. En això que sembla l’obligat esment de qualitats individuals, hom voldria deixar clar que tos els sis protagonistes es van moure en un nivell ideal de vivència de cadascun dels personatges respectius. Des de la Mary/dida de Christa Mayer i el timoner/Benjamin Bruns –de bella veu i gust refinat–, als cimers holandès/Samuel Youn i Senta/Ricarda Merbeth –tot conformant una imatge contrastada de tipus molt atractiva–, passant pel Daland de Franz-Josep Selig, veu poderosa però un pèl poc flexible, i l’excel·lent Erik de Michael König. Repartiment d’autèntic Festival Bayreuth sense concessions.
