TARDES AL PALAU. Cobla Simfònica Catalana. Jordi Molina, tenora. Carles Marigó, piano. Francesc Burrull, piano. Dir.: Marcel Sabaté. Obres de Montsalvatge, Cassú, Joaquim Serra, González Ranchal i Burrull. PALAU DE LA MÚSICA. 10 DE FEBRER DE 2013.
Per Josep Pasqual
En el domini estrictament musical, el terme “maridatge” es pot fer estrany. En Quim Monzó ho feia notar tot just aquesta setmana en una columna al diari i citava entre els diversos exemples d’abús del terme que havia col·leccionat, el del “maridatge de cobla i jazz”. Tenint en compte l’actualitat concertística del sector de la cobla, és potser agosarat, però segurament poc precipitat pensar que l’autora d’aquesta relació semàntica havia estat la fantàstica dinamitzadora i periodista Rut Martínez, i trencant una llança a favor del terme i de la qüestió que suscita Monzó, potser és bo que ens demanem com n’hem de dir, de les propostes que actualment presenten diverses cobles. Fusió? Mestisatge? O, tot simplement, evolució?
El concert proposat per la Cobla Simfònica Catalana hi donava alguna resposta. Amb algun petit salt en l’ordre cronològic, el programa revisava des del romanticisme simfònic més convençut de Joaquim Serra a les propostes estructurals i formals més innovadores en el món de la cobla de Francesc Burrull, passant per l’estètica melòdica més contemporània de Francesc Cassú i la construcció harmònica més agosarada de Montsalvatge. Eclecticisme? Complert. Maridatge? Mirem-ho.
Ho hem dit en alguna ocasió: que en una formació instrumental coincideixin dotze primeres espases no comporta que el conjunt musical resulti inexpugnable. A la Cobla Simfònica li va costar trobar el ritme amb un Madrigal en forma de sardana de Montsalvatge en què van conviure un domini impressionant de les dinàmiques i una manca de la rotunditat rítmica i harmònica. La batuta de Marcel Sabaté va semblar passar algun neguit per poder fer un discurs coherent, un aspecte que es va resoldre al poema Centenari de Francesc Cassú, en què el solista Jordi Molina va fer conviure el seu mític domini de l’expressivitat amb algunes incomoditats sonores en els extrems de la tessitura, que sobtaven per la manca de precedents. Va cloure la primera part l’obra Impressions camperoles de Joaquim Serra dirigida, excepcionalment, pel director d’honor de la formació, Antoni Ros Marbà, que capricis de la vida artística, tot just feia una setmana que n’havia ofert la versió simfònica a l’Auditori de Barcelona amb l’OBC. Sembla que la vivesa rítmica de mena geniüda inherent a Ros Marbà està trobant els darrers anys una temprança de caire més romàntic, perquè en totes dues versions de la mateixa obra ha semblat jugar amb les rítmiques de manera gairebé indecorosa i extraordinàriament resolutiva, amb una Albada fantàsticament amorosida i una Festa final vibrant sense cap mena de concessió a la tebior. La cobla es va mostrar molt més segura en moviments delicats i compromesos com Sota els pins o La vall dels ecos que no pas en moviments aparentment més relaxats, com Mainada jugant. Capricis de l’escenari que no es van repetir en la segona part, amb un moment maridatge en la interpretació rotunda i eficaç d’El vent de la nit de González Ranchal amb Carles Marigó al piano que va precedir el moment fusió protagonitzat pel caràcter jazzístic amb perfums de blues de la Suite mediterrània de Francesc Burrull. El que dèiem: evolució, al cap i a la fi.
El cicle Cobla, Cor i Dansa es mantindrà com una pàgina imprescindible de la història per a cobla. No hi ha temps per a l’enyorança, i per això és remarcable la capacitat d’obrir portes insospitades amb la incorporació de la sonoritat de la cobla en cicles més heterogenis com ara Tardes al Palau, amb més capacitat per arribar a públics no sectorials. Si més no, això és el que es pot desprendre de l’entusiasme en els aplaudiments del bon nombre d’assistents asiàtics que va poblar un primer pis ple fins a la bandera, un registre de venda d’entrades que no es va reproduir al segon pis, gairebé desert. Nota al marge: a la mateixa hora el Barça de bàsquet jugava una final. Potser hi va influir.
