DON CARLO de Giuseppe Verdi. Albert Casals. Maite Alberola. Carles Daza. Felipe Bou. Laura Vila. Danil Sayfullin. Queralt Aymerich. Anabel Pérez Real. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Direcció musical: Daniel Gil de Tejada. Direcció d’escena: Carles Ortiz. Producció d’Amics de l’Òpera de Sabadell. LA FARÀNDULA (SABADELL). 21 DE FEBRER DE 2018.
Per Marc Busquets Figuerola
Amb ambició considerable i bon ritme, temporada rere temporada els Amics de l’Òpera de Sabadell van ampliant el seu repertori i enfrontant-se a nous reptes musicals. En la temporada actual, després d’un Così fan tutte més manejable, han decidit portar a escena un dels drames de Giuseppe Verdi més complicats escènicament i musicalment: Don Carlo. I ho han fet amb un èxit notable reunint un repartiment bàsicament de casa nostra, amb més encerts que desencerts, tot donant un resultat musicalment satisfactori. Només per aquesta valentia en la tria del repertori i en els esforços que fan a l’hora d’afrontar nous reptes –especialment ara quan el govern central els ha reclamat sobtadament i arbitrària l’IVA de les subvencions– cal dedicar als Amics de l’Òpera de Sabadell un gran bravo.
De tot el repartiment cal destacar, en primer lloc, l’Elisabetta de Maite Alberola, que encarnà una reina emocionant de principi a fi, amb un molt notable “Tu che le vanità” del darrer acte. La soprano és posseïdora d’una veu carnosa i potent que dota de la necessària expressivitat el personatge de la nostàlgica reina. De molt a prop la seguí Felipe Bou com a Filippo, amb una projecció rotunda i una encarnació del rol molt convincent. També molt destacable l’Eboli de Laura Vila, que anà de menys a més fins a culminar la seva actuació amb un entregat “O don fatale” de molt efecte, i és que la mezzo és posseïdora d’un interessant color vocal que resulta ideal per a aquest rol de Verdi. Carles Daza tingué un rendiment constant durant tota la funció, bo i exhibint una veu ben projectada i un fraseig acurat com a Rodrigo, un rol que li escau de meravella. Per la seva banda, Albert Casals arriscà força cantant Don Carlo, un paper que a priori sembla no estar fet per a les seves capacitats vocals, malgrat oferir alguns moments interessants. Danil Sayfullin fou un Inquisidor irregular, Queralt Aymerich encarnà un Tebaldo correcte, mentre que Anabel Pérez Real estigué cristal·lina en la seva aportació com a veu del cel.
Daniel Gil de Tejada dirigí l’Orquestra Simfònica del Vallès extraient-ne un so acurat que acompanyà sempre els cantants, mentre que el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell tingué els seus moments amb un resultat final satisfactori. La direcció d’escena de Carles Ortiz resultà sempre adequada: creà l’atmosfera ideal en els diferents quadres i centrà tot el protagonisme en un bonic vestuari de vermell i negre, tot i que en ocasions recordés més Anna Bolena. Lògicament, resultaren més satisfactoris els quadres més intimistes que no els més grand opéra, com l’acte de fe, sempre difícil de portar a escena, fins i tot a teatres grans.
Per molts més reptes!
