Quan una cantaire –la contralt més veterana de l’Stephanuschor–, a les portes d’un supermercat molt concorregut a Tübingen, em donà la seva opinió de manera contundent i, cal dir-ho, un xic sorneguera, vaig trigar ben poc a prendre la meva decisió final. Feia uns mesos que havia plantejat a la vuitantena llarga de cantaires del cor un procés democràtic a fi d’escollir la primera obra d’envergadura que faríem després de la pausa pandèmica. A la llista de propostes, hi constaven els grans títols del repertori simfonicocoral. Dues obres, tanmateix, van acaparar molts més vots que les altres: el Requiem en Re menor de W. A. Mozart i Ein deutsches Requiem de Johannes Brahms. Malgrat el dubte i la disjuntiva a la qual m’enfrontava, m’havia de decidir aviat, bo i respectant la voluntat dels cantaires, tal com ho havia promès. No cal dir que l’obra de Brahms em feia molt de respecte, per no dir basarda.
A peu dret, davant del supermercat i fumant, em va dir en perfectíssim schwäbisch: “Se müssatunbedingd Brahms macha: daischälles dabei (Vostè ha de fer Brahms: allí hi és tot). Davant d’una afirmació tan rotunda no em calgué rumiar massa, la decisió estava presa. Faríem Brahms! Però, ¿Brahms ho conté tot? Potser stricto sensu no, evidentment, però la saviesa musical –un terme que no es pot atorgar a gaires compositors– que mostra Brahms amb el seu Rèquiem és d’una profunditat que va més enllà del fet purament compositiu i que dota l’obra d’una unicitat excepcional. És una obra que transcendeix espai i temps: és universal i atemporal.
Acceptat, doncs, el repte i havent aconseguit que els altres dos cors amateurs que dirigeixo es sumessin a aquest projecte ambiciós, tot arribant a ser uns cent trenta cantaires, calia decidir-ne la data. Com a Kantor –no pas gestor cultural de concerts– acostumo a ser bastant escrupolós a l’hora d’encaixar les obres que cal interpretar amb l’època de l’any litúrgic, tot decidint d’interpretar l’obra el diumenge 26 de novembre, ja que dins el calendari evangèlic el darrer diumenge de l’any litúrgic el dediquem a la memòria dels difunts, d’ací que es conegui com a Totensonntag o Ewigkeitssonntag. Brahms, que per família i educació pertanyia a aquesta confessió, no es dedicà gaire a la composició d’obres de caràcter religiós, que sorgiren gairebé sempre en ocasió de moments personals molt concrets, però quan ho fa, a més de crear obres sublims –pensem en el motet Warum ist das Licht gegeben– escull de manera molt conscient els passatges procedents de la Bíblia traduïda per Martí Luter i palesa una gran familiaritat amb els textos bíblics i els seus profunds dots d’hermenèutica. El seu Rèquiem, malgrat no ser concebut per a una interpretació dins d’un servei religiós ni per a cap moment concret de l’any litúrgic, encaixava en aquesta festivitat evangèlica.
Davant la tria personalíssima de passatges bíblics realitzada per Brahms, hom ja resta corprès. Aquesta mena de guia, que traça d’alguna manera un full de ruta, és tota una declaració de principis. El text resultant en la seva llengua materna s’allunya definitivament de la tradició de la missa de rèquiem catòlica i es constitueix en un manifest on el consol –paraula clau en tota l’obra– és omnipresent. Sense renunciar als tòpics que fan referència a la finitud de la vida humana i a elements escatològics presents a les cartes paulines, Brahms forja una obra on l’esperança en una realitat més enllà de la mort i el consol per als qui ploren els seus difunts omplen cada compàs. Aquesta circumstància constitueix, de fet, la primera gran dificultat a l’hora d’encarar aquesta obra, ja sigui com a director i com a cantaire.
Els fragments bíblics seleccionats per Brahms són terriblement propers a l’experiència humana. Tothom, d’una manera més o menys directa, ha experimentat la proximitat de la mort, o bé acompanyant algú en aquest procés, o bé sentint la pèrdua d’un ésser estimat o bé enfrontant-se a una malaltia greu. El contingut textual de l’obra no deixa ningú indiferent i treballar setmana rere setmana amb aquests mots no és una tasca fàcil. Cal dir que els meus cantaires tenen una notable proximitat amb els textos bíblics. I oferir-ne una interpretació no és sempre una qüestió banal. L’Stephanuschor és una agrupació vocal amateur d’una comunitat evangèlica a la ciutat universitària de Tübingen –on la teologia és una de les disciplines més importants que s’imparteixen– i reuneix des de la seva fundació i gràcies al treball incansable dels meus predecessors un conjunt heterogeni de personal sanitari, catedràtics d’universitat o mecànics, tots ells exigents per igual amb l’hermenèutica que hom pugui fer dels textos que es canten. La vinculació entre paraula cantada i música ha estat, a més, una de les característiques del treball que han fet aquells que m’han precedit. Més enllà d’això, no és trivial afirmar que la música composta per Brahms, juntament amb el text, constitueix una autèntica homilia per si mateixa, un metadiscurs. La música no només dona suport al text i l’embolcalla, sinó que el comenta i l’amplifica, i així fa que el contingut d’aquest penetri sense filtres, i sense possibilitat d’evitar-ho, al món interior del músic. Enfrontar-se amb aquest pou insondable i profund dia a dia durant mesos és, des del punt de vista emocional i espiritual, tan enriquidor com esgotador.
Des d’un punt de vista merament tècnic l’obra presenta dificultats notables a l’hora de l’execució. La tessitura de la corda de soprano, que, a més de ser aguda, es mou constantment per la zona del passaggio, presenta tot un repte de resistència física. En general, les veus del cor es mouen per tessitures molt àmplies i Brahms exigeix, a més, una paleta molt rica de canvis dinàmics i de caràcter, així com un gran control respiratori per tal d’assolir un gran legato a les frases. Una dificultat que pot semblar banal, però que no ho és gens, és el fet de fer cantar una obra en alemany amb un cor de gent que el tenen com a llengua materna. L’alemany és un idioma fragmentat en molts dialectes diferents que tenen colors vocàlics molt contrastants entre si i la procedència geogràfica dels meus cantaires és bastant heterogènia. L’aspecte fonètic en el cant formava part del programa d’estudis que vaig fer i sempre m’ha interessat especialment. El fet de no ser-ne parlant nadiu em permet esdevenir molt més crític en la percepció de divergències en la pronúncia cantada de l’alemany, fet que els cantaires es prenen amb molt bon humor, paciència i ganes d’aprendre.
El cor havia interpretat Ein deutsches Requiem per darrera vegada l’any 1999. Una bona part dels cantaires, doncs, encara tenien present aquella interpretació, dirigida per Gerhard Steiff, un gran músic que a més era teòleg. I al llarg de les darreres dècades, com a mínim en dues ocasions l’havia dirigit el meu altre predecessor, Hans Walter Maier, el qual un cop jubilat, a més, em va demanar de cantar al cor. Cal dir que vaig fer meva la màxima Nanos gigantum humeris insidentes. Malgrat la gran responsabilitat envers Brahms mateix i envers els precedents al cor, no em vaig deixar acovardir, vaig decidir fer cas al cor i intentar oferir-ne una interpretació que estigués d’acord amb el que jo sentia prescindint de qualsevol influència i, en una paraula, intentar fer arribar als cantaires, als músics i al públic allò que a mi em deia aquella partitura, encara que això signifiqués, a vegades, trencar amb el que s’havia fet fins aleshores. El cor ho va fer seu –gran protagonista indiscutible de tota l’obra, així com els solistes, professionals d’una gran ductilitat– i també l’orquestra, una quarantena de músics que ben aviat es van deixar endur per la interpretació que vaig fer de l’obra. Finalment, el missatge arribà al públic i a la crítica; fet que sempre omple de satisfacció.
Imatge destacada: L’Stephanuschor a la Stiftskirche de Tübingen. (c) R. Flitsch.
