ORQUESTRA SIMFÒNICA JULIÀ CARBONELL DE LES TERRES DE LLEIDA. Dallas Symphony Chorus. Júlia Farrés-Llongueras, soprano. Marta Infante, mezzosoprano. Josep Fadó, tenor. Josep Ferrer, baix. Dir.: Alfons Reverté. Requiem de W. A. Mozart. AUDITORI ENRIC GRANADOS DE LLEIDA. 18 DE JUNY DE 2014.
Per Santi Riu
L’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida va cloure la temporada acompanyada d’un prestigiós cor americà per afrontar una de les grans obres del repertori simfonicocoral de totes les èpoques com és el Requiem de Mozart. El Dallas Symphony Chorus és un dels cors no professionals dels Estats Units que, estant de gira per Europa i preparat per Joshua Habermann, sonà compacte, fresc i amb una dicció força clara.
Fugint del misteri de l’encàrrec que va propiciar l’obra, així com de la mort del geni de Salzburg sense concloure l’obra, el Requiem ocupa un lloc preferencial entre les grans obres de la música. Imbuït d’un esperit dramàtic, Mozart copsà a la perfecció el terror que sentia per la mort i els indicis que aquesta era ben a prop.
L’obra inclou elements gairebé operístics i està escrita en una tonalitat –Re menor– que podem vincular fàcilment a la mort. I precisament per això Mozart utilitza una orquestració una mica diferent de l’habitual a què ens tenia acostumats –eliminant la flauta, l’oboè i el corn–, amb l’objectiu d’obtenir els colors ombrívols que requeria aquesta atmosfera. El fet de deixar el Requiem inacabat per la mort ens aporta també aquest punt de màgia i misteri al voltant d’una obra que va ser un èxit i que per la seva reflexió, recolliment i espiritualitat et guanya ja des dels inici.
L’Auditori Enric Granados de Lleida feia goig amb un aforament pràcticament ple i és que, sens dubte, el Requiem és una d’aquelles obres que malgrat haver escoltat, mereix sempre una nova audició.
La música fluí amb naturalitat, rigor, desolada per moments –“Lacrimosa”–, recolliment i espiritualitat –“Recordare”–, mirant d’allunyar-se d’efectes teatrals.
Amb l’aportació –potser excessiva d’efectius, amb més de cent cantaires– d’un gran cor americà, la lectura tendí en certs moments a una expressió gairebé romàntica –lògica per la gran massa coral. Al seu costat, una orquestra curta d’efectius en la secció de corda –amb sis violins primers i cinc segons– tingué problemes d’equilibri, i tot i que ens aportà transparència, quedà engolida quan el cor es mantingué en fort. Segurament no calia un cor d’aquestes dimensions per executar aquesta obra, però un major equilibri de forces ens hauria aportat encara més igualtat i solemnitat a una lectura que, d’aquesta manera, no entrava de ple dins del cànon romàntic de les grans masses simfonicocorals ni de la visió més cambrística d’alguns conjunts historicistes.
El resultat fou generalment nítid de plans, amb un legato ampli i frases llargues, però quedaren amagats diferents moments orquestrals que sempre aporten llum i subtilesa.
La interpretació tingué grandesa i recolliment, amb moments dramàtics –“Dies irae”– i emotius –“Lacrimosa”.
El quartet vocal es mostrà homogeni i d’expressivitat convincent, amb uns Josep Ferrer i Marta Infante excel·lents. L’orquestra es mostrà flexible en l’acompanyament i el cor s’erigí en el gran protagonista, tot mostrant un bon empastament, dicció sonora de les consonants –“Agnus Dei”– i una gran brillantor –especialment en el fort.
Reverté ens aportà unes lectures vives, amb un bon control i fraseig –“Introitus”–, en un concert que sens dubte quedarà en el record per l’impacte sonor d’un gran cor acompanyat per una orquestra àgil i dúctil.
