TEMPORADA BCN CLÀSSICS. Carmela Remigio, Anna Bonitatibus, Valentino Buzza, Fabrizio Beggi. Cor i Orquestra Simfònica de Milà. Claus Peter Flor, direcció musical. G. Verdi: Requiem. L’AUDITORI. 8 DE NOVEMBRE DE 2022.
Després de la seva atribolada gènesi, el Requiem de Verdi va ser estrenat a la ciutat de Milà. Per això prenia tot el sentit que BCN Clàssics, en aquest concert en coproducció amb L’Auditori, escollís formacions milaneses per a l’enèsima interpretació d’aquesta obra emblemàtica del repertori, una de les que pràcticament asseguren l’èxit a qui la programa.
De fet, el Cor i l’Orquestra Simfònica de Milà van ser els grans triomfadors de la vetllada. Es tracta de dues formacions relativament joves, fundades fa vint-i-cinc i trenta anys, respectivament; el primer dirigit per Massimo Fiocchi Malaspina i la segona per Claus Peter Flor, actual director emèrit, de qui es va destacar el retorn a Barcelona més de dues dècades després de la darrera visita.
El cor, format per un centenar llarg de veus i amb una disposició singular en blocs que situava les contralts darrere les sopranos i els baixos darrere els tenors, va lluir una gran projecció sonora, seccions empastades, un domini excel·lent del sul fiato i aquella vocalitat clara –precisament “italiana” en solen dir els mestres de cant– que tant costa d’obtenir, a vegades, als cors d’altres països.
L’orquestra el va acompanyar pràcticament a la manera d’un orgue humà, amb un so compactat i dinàmiques, en general, equilibrades tot i algun excés del metall, potser inevitable en determinats fragments –“Tuba mirum”–, que Peter Flor no va acabar de controlar. D’altra banda, el mestre va fer una lectura escrupolosa de la partitura, exigent amb els detalls i de tempi més aviat àgils.
Però el bon rumb d’un Requiem de Verdi depèn en gran part dels solistes que, donades les exigències, haurien de ser també –com dèiem fa pocs dies a propòsit d’Il trovatore– “els quatre millors cantants del món”. En aquest sentit, qui més va lluir –la partitura així ho afavoreix– va ser la soprano Carmela Remigio, que, sense un timbre especialment bell i a pesar de les cares de patiment, va acomplir un dels papers més exigents del repertori líric. La mezzo Anna Bonitatibus va oferir les prestacions més modestes, amb una veu envellida i de vibrat excessiu. El tenor Valentino Buzza i el baix Fabrizio Beggi, que segons el programa de mà ja havien coincidit a Barcelona en una producció de L’Orfeo de Monteverdi al Liceu, van estar correctes i van anar creixent a mesura que avançava l’obra.
Entrada discreta, amb tot, a L’Auditori el dia abans del trasllat de la producció a Madrid per repetir l’experiència a l’Auditorio Nacional de Música.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
