L’AUDITORI MÉS. Quatuor Modigliani. Philippe Bernhard i Loïc Rio, violins. Laurent Marfaing, viola. François Kieffer, violoncel. Obres de Haydn, Bartók i Beethoven. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 26 DE MARÇ DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
El quartet de corda, amb la formació de dos violins, viola i violoncel actual va néixer al voltant del 1760. Són 250 anys d’història d’una formació que encara viu amb una salut inalterable. Un dels seus creadors va ser Haydn –l’autoria del conjunt és compartida amb Boccherini, sense cap contacte aleshores entre tots dos– i per això el fet que un quartet jove com és el Quatuor Modigliani el faci servir com a presentació al seu concert de dimecres passat a L’Auditori és tota una declaració d’intencions. Aquest quartet francès, nascut el 2003 fruit de la reunió de quatre joves músics acostumats a tocar junts, s’ha erigit ràpidament en un dels grans noms de l’escena cambrística actual i ha passat pels escenaris més importants del món, com ara el Carnegie Hall, el Mozarteum de Viena o la Cité de la Musique. Es presentava a L’Auditori amb un programa de grans noms del repertori per a quartet de corda: Haydn, Bartók i Beethoven.
Tot va començar amb la interpretació del Quartet de corda núm. 66, en Sol major, op. 77 de Haydn. Exemple modèlic d’aquesta forma musical, el classicisme autèntic del compositor vienès va resultar lleugerament nu en la interpretació del Quatuor Modigliani. El quartet, tal com exigeix aquesta partitura, es va girar plenament cap al seu primer violinista, Philippe Bernhard, de tècnica excel·lent i lirisme intens però escàs en la força necessària per mantenir la bellesa senzilla de tot un quartet focalitzat en una clara melodia principal. Però una cosa té aquest violinista, marca fonamental dels Modigliani: funciona com a director del quartet i ho fa d’una manera original, amb la seva respiració. Mitjançant cops d’aire i respiracions profundes, Bernhard marca les entrades i els moviments principals del treball en conjunt; i fa que en els breus moments de silenci qualsevol oient en pugui escoltar la respiració. Un autèntic plaer per als amants de la força única de quatre músics tocant la corda sense artificis i que sempre s’espera d’aquest tipus de formació.
La línia començada amb Haydn es va girar completament amb la segona obra del concert: el Quartet de corda núm. 2 de Bartók, amb el qual els Modigliani van arrasar respecte de qualsevol dubte que es pogués plantejar sobre ells. L’èxit d’aquesta interpretació va residir en el canvi del pilar central del quartet en qüestió de forces. En els quartets de corda de Bartók, el violoncel esdevé un instrument essencial i ho fa encara més en aquesta obra; no poques vegades la melodia principal neix d’ell. I el violoncel·lista del Quatuor Modigliani, François Kieffer, es va mostrar com un músic de talent indubtable, plenament inspirat. Va ser el so dens que lliga tot el quartet al terra, al mateix temps que la resta del quartet viatja pels passatges lleugers; això sí, potser amb una manca d’intensitat que va fer perdre certs matisos als diferents blocs de seients de la Sala Oriol Martorell. Tot i això, amb una qualitat com aquesta, el segon moviment de la peça, especialment el passatge piano i presto central va ser, senzillament, extraordinari.
Els quartets de corda de Beethoven formen part també del repertori elemental per al conjunt de cambra. Amb la grandesa que caracteritza les grans obres del compositor, el Quartet de corda núm. 9, en Do major, op. 59 interpretat pel Quatuor Modigliani vessa lirisme en cadascuna de les seves melodies i girs. Una vegada més, el violoncel·lista Kieffer es va revelar com a punt central del conjunt amb els pizzicatti solistes del segon moviment. El violista Laurent Marfaing, igual que en les obres anteriors, va esdevenir tot dolçor i calidesa, com el gran contrapunt al primer violinista i amb gran comunicació amb el segon violí, Loïc Rio, la figura, però, més desapercebuda del quartet, a vegades en clar desavantatge amb la resta de components del conjunt. La comunicació va anar creixent a mesura que avançava el concert amb Beethoven i l’últim moviment de la peça, “Allegro molto”, ens va deixar uns Modigliani exultants, els quals fins i tot van haver d’oferir dos bisos, amb els quals, amb Schubert per exemple, van completar encara més aquest repertori bàsic de la gran formació de cambra.
