TARDES AL PALAU. Cobles Principal del Llobregat, Sant Jordi i Mediterrània. Dir.: Antoni Ros Marbà. Obres de Toldrà, Ferrer, Ros Marbà i Borgunyó. PALAU DE LA MÚSICA. 14 D’ABRIL DE 2012.
Per Josep Pasqual
No és habitual la linealitat de discurs en concerts en què participen fins a tres formacions musicals. Que el dirigeixi una única batuta és imprescindible, però això implica un treball previ sovint difícil d’abordar, i és un fet realment excepcional que en el concert homenatge a Eduard Toldrà aquestes premisses es traduïssin en un treball lluminós sobre l’estètica toldriana versionada per tres òptiques sonores diferents però unificades pel gest ferm i inesgotable de Ros Marbà. La seva batuta va centrar el discurs musical al voltant d’una estructura del fraseig àgil i decidida que va buscar en tot moment l’equilibri adient per extreure tots els matisos de les partitures. La personalitat pròpia de les formacions instrumentals es va evidenciar en l’articulació del so i les fluctuacions de la intensitat de cada discurs interpretatiu, un treball de boixets amb un programa exigent i un director que es va lliurar en cos i ànima a la resurrecció de l’ànima de Toldrà.
No s’hi va acabar de trobar del tot còmode una Principal del Llobregat que va fer la sensació que el patró artístic no li esqueia del tot. Els desajustos rítmics i un llindar de contenció de so excessivament alt van fer que s’hi trobés a faltar una expressivitat emocional imprescindible en Toldrà. L’equilibri entre les cordes es va fer més remarcable en obres com La Ciseta i, sobretot, la Balada mediterrània de Rafael Ferrer, en què va brillar un preciosista treball del metall. La Cobla Sant Jordi va signar una lluminosa Sol ixent, preàmbul d’una esclatant versió de La fageda d’en Jordà en què no va voler ometre cap detall, cap matís, amb uns magnífics Marc Timón i Enric Ortí com a solistes de la fusta que van mantenir en tot moment la tensió de la línia emotiva. Ros Marbà es va demostrar molt atent a cada seqüència i se li va endevinar una fluctuació de tempo que va afavorir aquest efecte, potser encara amb més vehemència en Alimara, el seu homenatge musical a Toldrà. El roserar es va convertir en una excel·lent targeta de presentació de la Cobla Mediterrània, emesa amb una rotunditat, geni i claredat exultants, mentre que la precisió i l’expressivitat del seu tenora solista, Jordi Guixé, va fer de L’hostal de la Peira i d’Atzavares i baladres unes postals sonores inoblidables. Els desajustos en aquesta darrera sardana van ser ocasionals i la cobla va reprendre el pols per abordar una contundent versió de l’Homenatge al mestre Toldrà de Borgunyó, mentre que amb Camperola, el hit radiofònic més rellevant de Toldrà, la formació va aconseguir emocionar el respectable. Si fins en aquell moment el gest de Ros Marbà es va exhibir dominant i precís en tot moment, amb La maledicció del comte Arnau es va demostrar inexpugnable des que va obrir la partitura sobre el faristol. El seu geni desbordant però atent a totes les perspicàcies de Toldrà va provocar fins i tot algun embolic en els solistes de la fusta, que es van acabar traduint en una esplendor gegantina que havia de fer remoure l’esperit de la compungida abadessa. El fervor es va reproduir encara amb més força amb una propina inusual en forma de repetició completa de tota l’obra, aquest cop amb el director a peu d’escenari conduint la monumental triple cobla gairebé des dels faristols dels solistes.
