TARDES AL PALAU. Orquesta Sinfónica Juvenil de Caracas. Dir.: Dietrich Paredes. Obres de Carreño, Stravinsky i Xostakóvitx. PALAU DE LA MÚSICA. 22 D’OCTUBRE DE 2015.
Per Mila Rodríguez Medina
Més de 150 músics a l’escenari. Una orquestra gran, encara més magnificada per les petites dimensions de l’escenari del Palau de la Música, per interpretar repertori canònic de la primera meitat del segle XX, amb Stravinsky i Xostakóvitx. Ells uniformats amb vestit jaqueta i corbata; elles amb llargs vestits granats d’aquest estil elegant i a la vegada amb un punt pompós que acostumem a veure als escenaris de la clàssica. El protocol del concert es desenvolupa a la perfecció: un concertino brillant, una entesa precisa amb el director, intèrprets a les seves posicions amb la professionalitat dels músics que viuen extenses gires i en coneixen els repertoris tan bé com els seus instruments. Al capdavall, un concert normal al Palau de la Música, a càrrec d’una orquestra de qualitat i amb un repertori interessant, canònic i pinzellades de diferenciació. Però aquesta no era cap orquestra habitual, sinó la Sinfónica Juvenil de Caracas, que el 22 d’octubre passat va actuar al Palau de la Música Catalana. I de fet, fixant-nos detingudament en els processos interns de l’orquestra, com qui de sobte veu els petits detalls d’una gegantina pintura barroca, comencen a aparèixer desenes de detalls diferenciadors.
Un concertino adolescent manté cara al públic el seu posat de músic experimentat davant els aplaudiments entusiastes; però en girar-se cap al seu company, se li escapa un riure simple, nerviós i, en definitiva, adolescent. Un violoncel·lista vesteix amb dignitat la seva corbata, però es pot veure a quilòmetres de distància com ja somia en la samarreta i les bambes. La violista, al mateix temps, pateix per l’escot que la seva mare ha tractat de tancar-li al màxim possible. Una presumida primer violí, de sobte, li diu alguna cosa a l’orella del seu company entre obra i obra, s’aixeca i marxa, amb la qual cosa el nerviosisme s’estén dissimuladament entre tota la corda; el director va darrere d’ella per tornar de seguida i amb l’inici de la segona part la jove reapareix entre els seus companys com dient: “no sé per què em mireu, aquí no ha passat res.” Allà al mig, quan es pensa que ningú la pot veure entre els seus companys en un llarg silenci de la seva partitura, una flautista aprofita per comprovar detall a detall cada petita trena i forqueta del seu pentinat treballat, com si fos possible que en els últims vint minuts allò s’hagués desmuntat. Un contrabaix, amb l’habitual capacitat de distracció dels adolescents, s’oblida del tutti de la corda i mira fascinat la musa que va construir Eusebi Arnau al seu costat fa més d’un segle. El seu company crida la seva atenció amb un cop al braç… i li assenyala amb els ulls la vidriera il·luminada allà a la cúpula. O, permetin-me, el meu favorit: després de vint-i-cinc minuts de la complexa suite L’ocell de foc, un jove percussionista espera pacientment i assegut davant dels plats, i aleshores els seus ulls s’il·luminen en començar a escoltar com un eco del metall la bellíssima melodia de la cançó de bressol final; mira al seu company als timbals, saben que el seu moment s’acosta. Una mínima corxera de silenci, un acord estrident a la corda que apunta allà davant d’ells, una picada d’ullet al seu amic que comparteix l’emoció i, de sobte, dels seus llavis s’escapa clarament un “Vamos allá”. Stravinsky a les mans de 150 adolescents segurs del que fan no és poca cosa.
Ja dèiem que aquesta no és una orquestra “normal”. Però ni tan sols és una orquestra jove normal. La seva qualitat és indiscutible, no cal ser benvolent amb aquests joves, no ho necessiten. No en va, abans d’assumir la direcció de l’Orquesta Simón Bolívar, el seu director titular era Gustavo Dudamel. Ara la batuta és a càrrec de Dietrich Paredes, que representa a la perfecció El Sistema d’orquestres de Veneçuela, al qual va ingressar amb quatre anys i on va estudiar direcció amb el mateix José A. Abreu, fundador d’El Sistema. Com sempre amb els productes nascuts d’El Sistema, els seus concerts no són només excel·lents a nivell tècnic, sinó que hi ha alguna cosa més difícil d’explicar. Com no podia ser d’una altra manera (i per petició del públic), el concert es va tornar una festa llatinoamericana, amb l’himne de Veneçuela inclòs. I com no podia ser d’una altra manera, quan els aplaudiments havien acabat i els adolescents tornaven a ser adolescents en marxar de l’escenari, una veu anònima entre el pati de butaques va cridar un gran “¡Viva Venezuela!” i, sense poder contenir-ho, tota l’orquestra es va girar per contestar “¡Viva!”. Quina màgia.
