PALAU GRANS VEUS. Diana Damrau, soprano. Jonas Kaufmann, tenor. Helmut Deutsch, piano. Italienisches Liederbuch d’Hugo Wolf. PALAU DE LA MÚSICA. 24 DE FEBRER DE 2018.
Per Mercedes Conde Pons
El vespre de dissabte de febrer previ a les neus hivernals que han cobert Europa durant uns quants dies es van produir una sèrie de retrobaments al Palau de la Música Catalana que, sense cap mena de dubte, podem qualificar de feliços. El més evident, el retrobament del tenor Jonas Kaufmann amb el públic de Barcelona. El caràcter d’excepcional que envolta cada actuació del tenor alemany des de ja fa força anys feia preveure un ambient similar al viscut en anteriors actuacions del tenor en format de recital. És sabut que el gènere lied no és un art apte per a tots els paladars, entre altres coses perquè es delecta de l’amor a la poesia i la proximitat, cosa que de forma intrínseca el converteix en exclusiu. De fet, molts encara recordem aquell deliciós Winterreise (Viatge d’hivern) de Schubert al Gran Teatre del Liceu, en què una part important del públic va sortir indignada perquè el tenor no havia ofert cap bis al final del cicle, en un recital, d’altra banda, amb un repertori als antípodes de l’expansió operística. En alguns casos, la ignorància no té rival. Enguany, si bé es percebia un ambient de concentració lax, es va constatar que el públic delitós del Kaufmann més líric o expansiu sembla haver-se resignat a les actuacions de caire més intimista que, en el cas que ens ocupa, gaudia de protagonisme tripartit amb dos músics més també de luxe. I aquí és on es produeix un altre dels retrobaments feliços del vespre.
La presència a l’escenari de la soprano Diana Damrau i el pianista Helmut Deutsch, combregant en igualtat de condicions amb Kaufmann en la comunió musical del Cançoner italià d’Hugo Wolf (un altre retrobament felicíssim per com de poc habitual figura en la programació) va ser novament un retrobament feliç i una fita que es pot qualificar d’històrica i que, sens dubte, ocuparà un lloc excepcional en els annals històrics del Palau de la Música Catalana. La cita a Barcelona, únic concert a l’Estat espanyol, posava punt final a la gira que el trio d’artistes havia ofert per tot Europa amb un èxit incontestable. Gran part de l’èxit rau, d’entrada, en la solidesa interpretativa i mestrívola que ofereix la figura de Helmut Deutsch, un dels mestres de l’acompanyament pianístic en l’àmbit del lied, el qual, a més, és pianista habitual tant de Diana Damrau com de Jonas Kaufmann en les actuacions en solitari respectives. Tots dos cantants, a més, si bé no són coincidents en el repertori operístic, comparteixen una complicitat que va més enllà de la música i entra evidentment en el pla personal. Amistat i afinitat musical, en el cas de tots tres músics, es feien paleses al llarg de tot el concert, en què Helmut Deutsch, pare musical dels dos cantants en l’àmbit liederístic, semblava tenir una influència interpretativa essencial; aquesta era la comunió artística percebuda.
I, per últim, i aquí tancaríem l’enumeració de retrobaments feliços, la interpretació del Cançoner italià d’Hugo Wolf –company de fatigues estudiantils amb Gustav Mahler–, liederista poc comprès i injustament considerat en la història de la música, va viure un renaixement interpretatiu en la versió reordenada en quatre blocs de cançons organitzades temàticament. Un retrobament feliç, doncs, amb una obra que en aquesta nova organització viu una nova dimensió, la de les anades i vingudes d’una parella d’enamorats que viuen un procés d’evolució en la relació en diverses etapes definides, a grans trets, com: l’encís de l’enamorament, el desencís de la relació, el retrobament de l’amor, l’amor transcendental i la paròdia de l’amor.
Sota el paraigua argumental, Damrau i Kaufmann van atendre de forma còmplice les interpretacions del seu partenaire, tot contribuint subtilment amb l’actitud escènica a seguir el fil de l’acció dramaticopoètica. Efectes còmplices com una mirada, un somriure, un mocador d’un color expressament igual que el xal de la cantant van omplir d’expressió l’espai que la pròpia música no arriba a abastar. I allà on era requerit, fins i tot el piano aconseguia efectes d’una expressivitat hilarant, com per exemple en la cançó número 11 “Wie lange schon war immer mein Verlangen” (Fa molt de temps que tenia un gran anhel), en què el piano simula la ineptitud musical del músic del qual s’enamora la protagonista del poema.
En un magnífic estat de forma vocal, Diana Damrau va ser qui va dur el timó de la nau al llarg de pràcticament tot el concert. Jonas Kaufmann, una mica absent inicialment i amb incòmodes flegmes que van enterbolir puntualment el seu cant en moments crucials, com la cançó “Benedeit die selge Mutter” (Beneïda l’afortunada mare), va prendre volada a la segona part, oferint un cant generós en subtileses, àmbit precisament idoni que al cantant li agrada d’explorar cada cop més. Les cançons de Wolf no busquen el lluïment de la tessitura dels cantants –es mou sempre en un registre força central–, però demana, i molt, una saviesa interpretativa elevada, àmbit en què tant els dos cantants com el pianista aplegats en aquesta ocasió són mestres consumats.
En acabar el cicle vam poder escoltar dos bisos en forma de duet: dues petites joies de Robert Schumann –Unter’m Fenster– i Mendelssohn: Gruss, que va fer enyorar, aquest cop sí, més intervencions a duo de tots dos cantants.
La defensa del gènere lied per músics d’alta audiència com són Jonas Kaufmann i Diana Damrau és un fet feliç, un acte de justícia a una expressió artística sublim i, per tant, propicia un retrobament únic entre el públic expert i l’Art en majúscules.
