IBERCAMERA. Orquestra Simfònica SWR d’Stuttgart. Trio Ludwig (Abel Tomàs, violí; Arnau Tomàs, violoncel; Hyo-Sun Lim, piano). Dir.: Eliahu Inbal. Obres de Beethoven i Bruckner. AUDITORI DE BARCELONA. 19 DE NOVEMBRE DE 2018.
La temporada d’Ibercamera s’iniciava a L’Auditori amb la presència de l’Orquestra Simfònica SWR d’Stuttgart, nascuda el 2016 de la fusió entre l’Orquestra Simfònica de la Ràdio d’Stuttgart i l’Orquestra Simfònica SWR de Baden-Baden i Friburg, la qual ja va actuar el 2016 al mateix cicle. En aquesta ocasió venia dirigida pel veterà Eliahu Inbal, un habitual a les temporades d’Ibercamera i especialista en la música simfònica tardoromàntica.
La cirereta del concert, servida com a primer plat, la formava el Trio Ludwig dels germans Tomàs (Quartet Casals) i la pianista Hyo-Sun Lim, els quals van interpretar, conjuntament amb l’SWR, el Triple concert per a violí, violoncel i piano, en Do major, op. 56 de Ludwig van Beethoven. Una interpretació que, si bé va patir d’excessos als seus dos primers moviments, en els quals el trio, en el seu paper de solista, es mostrà excessivament impetuós i amb poca tendència al contrast, ens va recompensar amb una lectura reveladora del “Finale”. L’orquestra va saber crear un bon clima per a l’entrada dels solistes, amb una subtil i eficaç combinació de contraris en el pes i la pulsació. Els germans Tomàs van equilibrar les seves forces amb les de l’orquestra, de la qual cosa resultà una textura rica, amb bons moments tant als tutti com als espais concertants i de cambra. La veu del trio, però, no es deixà domesticar en cap moment ni per l’orquestra ni per la batuta del mestre Inbal, i esclatà en una teatral interpretació del “Rondó” final, que portà Beethoven a una dimensió que ens resulta poc habitual, la de l’humor i la ironia. Amb un sentit de l’espectacle gens temperat, els germans Tomàs i Hyo-Sun Lim van extremar els contrastos de tempo, volum i accentuació, tot reforçant-los amb una expressivitat corporal que ampliava el sentit del seu so. L’orquestra es va prestar magníficament a aquest joc i les oposicions entre solistes i conjunt es van integrar en l’esdevenir ferotge d’un moviment que ens obria les portes d’un nou Beethoven.
La segona part del concert ens reservava un cara a cara amb l’SWR d’Stuttgart del qual poguérem extreure un exemple pràctic d’aquella màxima que diu que el tot pot ser més gran que la suma de les seves parts. Partint del so d’una corda molt robusta i de textura rica en la qual es podien percebre els matisos de color de cadascuna de les seves seccions, d’un metall sòlid i sense fissures i d’una fusta que, tot i els dubtes inicials, va respondre amb solvència a la varietat de registres que els exigeix Bruckner, Inbal va saber construir un so de conjunt en el qual el control de cada element i la seva interrelació anaven més enllà de la mescla d’elements. Cada veu ocupava el seu propi espai, alhora que formava part d’un conjunt més gran. Inbal va fer girar la seva interpretació de la Simfonia núm. 4, en Mi bemoll major, “Romàntica” de Bruckner al voltant de la netedat i l’ordre de les veus, l’equilibri de cada secció i la ductilitat del conjunt. Treballant amb aquests elements, dimensionà l’orquestra de manera clara en totes les seves facetes: timbre, dinàmica, espacialitat, caràcter i emoció. Compacta i diàfana, la màgia de les parts construint un tot més gran que la seva suma es materialitzava en el fet que les unes no anul·laven l’altre i l’altre no engolia les unes. Brillant, magnífic i revelador.
Imatge destacada: obtinguda a www.facebook.com/LudwigTrio
