Richard Galliano, acordió. Deutsche Grammophon, 2016.
Un CD a la portada del qual conviuen el nom de Mozart i la imatge d’un acordionista mirant a l’infinit sobresalta notablement. I el sobresalt es manté quan comença a sonar. Perquè si el primer que sona és l’arxiconeguda Marxa turca, és inevitable que vingui al cap la imatge (i el que és pitjor: el so) d’allò que tantes vegades passa al metro.
Esgarrifats, saltem la pista i apareix un temps lent (el del Köchel 285) en què Mozart queda sorprenentment metamorfosat en Piazzolla gràcies a un Ovidi acordionista. Acte seguit, se’ns revelen la Petita música nocturna, el “Laudate Dominum” de les Vespres, KV 339 i encara l’Adagio per a harmònica de vidre, passats pel sedàs de la manxa i els botons.
El punt més notori del CD és el Concert per a clarinet. I no és broma: perquè malgrat la desfiguració tímbrica, la versió té moments interessants, ja que al capdavall l’acordió també és un instrument de llengüeta com el clarinet. Sobretot sorprèn el color que adquireixen els passatges greus de la partitura. Uns passatges en els quals –a diferència del que passa amb l’acordió– el clarinet modern no és capaç de reproduir l’amplitud del clarineto d’amore per al qual fou escrit el Concert.
En el seu conjunt, el CD sona molt millor que qualsevol interpretació del mateix repertori amb un acordió desafinat entre les parades de Rocafort i Universitat. Entre altres coses perquè l’intèrpret és el cèlebre acordionista de jazz Richard Galliano, i perquè qui edita la proposta és ni més ni menys que Deutsche Grammophon. Però les adaptacions acordionístiques de Mozart sonen extemporànies i no aporten res de significatiu a Mozart ni –probablement– a la història de l’acordió.
En definitiva: el CD no convenç. I no ja pel binomi Mozart-acordió, sinó perquè quan els dits àgils de Galliano són acompanyats per un conjunt de corda, l’orquestra no té cap gràcia particular i toca notablement fora d’estil.
