Emily Magee, Wolfgang Koch, Peter Bronder, Michaela Schuster, Benjamin Bruns. Frankfurt Radio Symphony. Director: Andrés Orozco-Estrada. Pentatone, 2017
Salome va ser la primera de la desena llarga d’òperes que ha marcat la trajectòria de Richard Strauss com a compositor del gènere. Els intents anteriors –Guntram (1896) i Feuersnot (1901)– havien passat desapercebuts, ben altrament del que s’esdevingué amb aquesta composició que des del primer moment va causar un impacte extraordinari, tant positivament com negativament. Abans quedaven la desena de poemes simfònics que li havien obert les portes a un prestigi extraordinari com a simfonista, alhora que pràcticament inventor del gènere. L’òpera, per tant, esdevenia la continuació d’un recorregut ja consolidat i també era una nova porta creativa que li oferirà fruits extraordinaris.
Aquest exordi musicològic elemental ajuda a situar el context en què neix aquest monument de composició, probablement l’obra lírica més genuïnament personal seva; una obra que mira de reüll Wagner però que l’allunya del món de la mítica medieval i de l’elucubració religiosa i metafísica i, tot el contrari, converteix en humana, en tutejable, propera i directa una història, un argument tan complex i tan intensament ric. I això no vol dir prosaica, immediata o superficial. Ben al contrari, basant-se en un llibret propi que s’inspira de manera directa en la gairebé coetània obra teatral del mateix títol d’Oscar Wilde, eleva la tragèdia del Bautista a l’alçària del món tràgic clàssic grec.
La música d’Strauss, en aquest sentit, té el mèrit d’estar absolutament a l’alçària no ja del llibret, sinó de la transcendència i significació dels fets històrics, encara que siguin passats pel sedàs del geni creatiu primer de Wilde i després del músic bàvar.
És una obra d’un sentit teatral molt exacte i al mateix temps d’una afabilitat d’escolta poc còmoda. El joc dialogal hi és feixuc, sovint fet de rèpliques extenses, el melodisme hi és espès i els cantants no tenen possibilitat d’oferir espectacle directe; tot és molt interioritzat, molt dens, molt mancat de llum i això fa que el cedé arrossegui forçosament aquest llast, aquesta manca de capacitat d’oferir espectacle en el sentit més lúdic de l’expressió; i això per molt que, com en aquest cedé, la versió sigui d’una notable envergadura. El quadre de cantants, presidit la soprano nord-americana Emily Magee (Salome) i pel baix-baríton Wolfgang Koch (Jochanaan) és esplèndid i també ho és la Frankfurt Radio Symphony dirigida per aquesta figura emergent de la direcció sud-americana, el colombià Andrés Orozco-Estrada, amb trajectòria germànica cada dia més afermada. A l’hora de l’enregistrament, Salome demana més un producte audiovisual sobre una representació, que no el document sonor estricte.
