IL VIAGGIO A REIMS de Gioachino Rossini. Llibret: Luigi Balocchi. Irina Lungu. Maite Beaumont. Sabina Puértolas. Ruth Iniesta. Taylor Stayton. Lawrence Brownlee. Roberto Tagliavini. Pietro Spagnoli. Carlos Chausson. Manel Esteve. Alessio Cacciamani. Jorge Franco. Paula Sánchez-Valverde. Maria Marzo. Tamara Gura. Beñat Egiarte. Carles Pachón. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Direcció escènica: Emilio Sagi. Direcció musical: Giacomo Sagripanti. Coproducció: Rossini Opera Festival de Pesaro i Teatro Real de Madrid. LICEU.13 DE SETEMBRE DE 2017.
Per Jaume Comellas
Després de consumir tres hores de diversió de bona llei, d’assaborir un espectacle gratificant per als sentits i de complaure’ns en un devessall de joia, crec que resultaria absurd complicar-nos la vida en digressions sobre el més ençà i el més enllà metafísic, històric, sociològic, si voleu fins i tot ontològic, etcètera i embolica que fa fort d’una òpera com Il viaggio a Reims. A més, suposant que aquesta partitura de Rossini, la darrera dena del seu recorregut per l’òpera bufa, sigui exactament una òpera; també podria considerar-se un musical en el sentit que té avui el concepte, o una facècia lírica, un acudit líric dilatat…
A un argument pràcticament sense tensió dramàtica interna, a la successió de fets que van passant de l’un a l’altre sense amb prou feines lligams entre ells, a l’absència de profunditat i complexitat de caràcters i de relacions entre els personatges –amb prou feines apuntats–, la proposta dramatúrgica de Emilio Sagi em sembla un encert. Una escena sense profunditat en la qual només compta la figura geomètrica de la línia horitzontal reflecteix amb gran exactitud l’essència d’aquesta obra insòlita.
En una visió elemental, el llibret per damunt de tot no té més interès que permetre al compositor vessar la riquesa de la seva inspiració, la frondositat melòdica, el domini del llenguatge vocal, especialment el tractament mestrívol en el límit dels conjunts, que aquí tenen un paper destacadíssim; i a la fi aconseguir un autèntic doll de satisfacció per als sentits dels espectadors; i no sols dels espectadors, sinó també dels intèrprets, que fa la impressió que gaudeixen sobre l’escenari tant o més que el públic a platea i llotges. Rossini aquí es mostra en tota la seva plenitud com el que ha estat sempre; un autèntic mestre en el domini del que podríem qualificar com a jocs florals de la lírica.
Però en tot cas aquesta imatge hedonística que acabem d’exposar no té res d’insubstancial, de divertimento sense més. Perquè al marge dels valors musicals tan rics i autèntics que hem exposat, Il viaggio a Reims aporta dosis d’altres valors també substanciosos, com són un dibuix arquetípic dels personatges molt exacte, una càrrega irònica finíssima en el disseny de les seves relacions i reaccions, i una coherència intel·ligent de les facècies que protagonitzen; podríem parlar en aquest sentit d’un guió –més que d’un llibret– molt ben travat. Hi ha, escampades arreu, fiblades d’intel·ligència, de sentit teatral també i un joc molt fi entre l’aparença i la realitat… Hi ha molt un “davant” que sovint amaga i insinua un “darrere” subtil.
És una obra coral que reclama el protagonisme de ni més ni menys que catorze veus solistes; o sigui un cor format exclusivament per solistes; una mena de contrasentit o també un cop d’ull irònic. I encara que la distribució de moments de protagonisme personalitzat sigui irregular, a tots se’ls exigeix unes capacitats interpretatives notables. La condició de low cost pel que fa a la producció també es va traslladar a un repartiment format per noms gairebé tots joves, que en cap cas, excepte Spagnoli i Chausson (aquest en un paper de poc pes), formen part de l’star system líric internacional. I el mateix pel que fa a la batuta del jove Giacomo Sagripanti. Això no va afectar un resultat brillant, compacte i rodó, amb fidelitat a l’esperit de l’obra, sense més, amb la nota alta esperable per a l’esmentat i il·lustre a artesà del gènere buffo Pietro Spagnoli i per a la soprano moldava Irina Lungu, que va saber aprofitar els seus dos moments de lluïment amb un cant d’alta gastronomia canora.
