MOSÈ IN EGITTO de Gioachino Rossini. Alex Esposito, Christine Rice, Enea Scala, Carmela Remigio, Alasdair Kent, Giorgio Giuseppini, Marco Ciaponi, Lucia Cirillo. Orquestra i Cor del Teatro di San Carlo. Dir. musical: Stefano Montanari. Dir. escènic: David Pountney. Producció de la Welsh National Opera. TEATRO DI SAN CARLO (NÀPOLS). 17 DE MARÇ DE 2018.
Per Aleix Palau
Tot just fa dos segles que un joveníssim Gioachino Rossini estrenava al Teatro San Carlo de Nàpols l’òpera Mosè in Egitto. En aquell moment ja feia tres anys que l’empresari Domenico Barbaja li havia encarregat la direcció musical del teatre, relació que es mantindria fins al 1822 i que donaria nou títols al San Carlo, alguns de tan reeixits com Ermione, Otello, La donna del lago o Zelmira. Paral·lelament Rossini va escriure per a altres coliseus italians i també per a Lisboa, encàrrecs que va satisfer des de Nàpols.
La capital de la Campània torna a reviure l’esperit rossinià amb dues mostres a la ciutat –recordem que enguany es commemora el 150è aniversari de la mort de Rossini– i amb quatre funcions de Mosè in Egitto. L’òpera, estrenada el 5 de març de 1818, s’adscriu dins la tradició d’òperes de temàtica sacra que es feien durant el temps de Quaresma a Nàpols, quan tots els teatres de la ciutat excepte el San Carlo romanien tancats. L’òpera va ser un èxit absolut, malgrat que l’escena de la mort dels egipcis al Mar Roig sembla que no va estar massa ben resolta. Algunes de les músiques d’aquesta òpera van aconseguir, però, un èxit esfereïdor, com és el cas de la famosa pregària de Moisès del tercer acte, “Dal tuo stellato soglio”, que va sonar fins i tot a l’enterrament de Rossini el 1868. N’és una mostra l’adaptació al francès que el mateix Rossini va fer el 1827, quan ja havia deixat Itàlia i es va instal·lar a París i que va titular Moïse et Pharaon.
La producció de Mosè in Egitto que ha presentat el San Carlo ve de la Welsh National Opera i la signa David Pountney. El director britànic hi ha optat per un joc de blaus i vermells que representen jueus i egipcis. La funcional escenografia assimila amb solvència la sobrietat d’un títol que, si bé és pròpiament una òpera, té certa climatologia i aspectes que, no en va i atesa la finalitat de la peça i el context de la seva estrena, l’aproximen a formes pròpies de l’oratori clàssic. D’aquí ve que Rossini l’anomenés azione tragico-sacra.
El repartiment era la part més interessant, amb l’imponent faraó d’Alex Esposito, baix-baríton bergamasc d’intensa trajectòria en l’àmbit del bel canto i, especialment, del repertori rossinià.
Triomf merescut l’aconseguit per Enea Scala, tenor que cal tenir en compte i seguir amb atenció. El seu Osiride presenta un cantant líric lleuger amb traces de tenor heroic rossinià i vaticina una carrera interessant. Va despuntar en totes les seves intervencions i, especialment, en el duo “Parlar, spiegar non posso”, que va cantar amb Esposito.
No podria haver-hi una millor Elcia que Carmela Remigio. La soprano italiana es troba en un moment vocal meravellós, que li permet abordar amb comoditat diferents repertoris, especialment el mozartià o el bel canto, amb el qual ha aconseguit alguns dels èxits més notables. La naturalitat escènica i l’impecable control de l’estil van arribar al seu moment apoteòsic amb “Porgi la destra amata”, escena que Rossini va escriure per a Isabella Colbran, dedicatària del rol, i que Remigio assimila de forma exultant. La mezzosoprano Christine Rice, que ja havia fet la producció amb la companyia de la Welsh National Opera el 2014, va interpretar el personatge d’Amaltea, esposa del faraó. La cantant britànica coneix les múltiples dificultats d’aquest paper, que si ve interpreten moltes mezzos per la centralitat del rol, també té una constant tendència a l’agut, com és natural si tenim en compte que va ser escrit per a la gran soprano Frederike Funck. Tot i així, Rice va fer de “La pace mia smarrita”, adaptant-la a la seva vocalitat, un moment excel·lent.
Un estable dels teatres italians, el baix Giorgio Giuseppini, va ser Mosè. És curiós que tot i ser el protagonista oficial de l’òpera, Rossini no li va donar gaire pes escènic ni tampoc la rellevància que sí va donar als personatges anteriors. Malgrat això, és qui té el moment més famós, al tercer acte, amb la pregària “Dal tuo stellato soglio”, de la qual ja hem parlat a l’inici, i que va ser una delícia. Com a Aarone vam poder sentir el guanyador del premi de sarsuela Operalia 2017, el tenor Marco Ciaponi, que va aconseguir que el paper d’Aronne li quedés petit i a qui esperem tornar a sentir pròximament amb un personatge més interessant. Correcte també Alasdair Kent com a Mambre i Lucia Cirillo en el discret paper d’Amenofi.
L’Orquestra i el Cor del Teatro di San Carlo van fer molt bona feina a les ordres d’Steffano Montanari, que va saber equilibrar la sobrietat de la partitura amb els moments en què l’eclosió de la música implica un cor vigorós i traça els explosius concertants segell de la casa.
