31è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Cobla Marinada. Dir.: Esteve Molero. Obres de Rota, Francesc Cassú i Piovani. Auditori Pau Casals. 21 de juliol de 2011.
La relació del Festival del Vendrell amb la música de cobla és de les més sinceres i estretes que es produeixen al país, i és justament en aquest espai on tenen lloc les simbiosis més naturals fora de l’àmbit d’acció més festiu de la cobla. Hi té una presència gairebé tradicional, però ho fa a través de les propostes estètiques que li són menys conegudes pel gran públic. És un risc, però el Pau Casals hi té la mà trencada per fer pujar al seu escenari els projectes més agosarats que produeixen amb regularitat les formacions actuals, cosa que contribueix a obrir-ne el ventall de possibilitats d’expressió i donar-se a conèixer a un públic divers.
Enguany la novetat va venir amb el reclam del nom de Nino Rota que proposava la Cobla Marinadai que va provocar que el pati de butaques s’omplís d’un públic no avesat a la música de cobla, delerós per deixar-se sorprendre, i si es jutja per la sensació de satisfacció que regnava al vestíbul a la sortida, la formació badalonina se’n va sortir. La rotunditat del so de la cobla té el risc de saturar els espais interiors, especialment en sales d’aquestes dimensions, però bé sigui per la mesura interpretativa de la Marinada, bé sigui per la contenció que hi va imprimir la batuta d’Esteve Molero, la impressió general de tot el concert va ser d’un equilibri total i d’una expressivitat sublim. En els concerts de cobla és habitual haver de destacar la funció dels solistes principals, però en una jornada com aquesta, seria injust. No perquè no en fessin mèrits, sinó perquè el realment destacable va ser la feina de conjunt. La Cobla Marinada es va presentar molt més com un íntegre conjunt de cambra que no pas com una orquestra concertant, amb individualitats imprescindibles, és clar, que van actuar més com a relleu del conjunt que per a lluïment personal. El programa contenia molts dels hits parades de Nino Rota més coneguts i es complementava amb aportacions estèticament properes de Francesc Cassú i del seu successor, N. Piovani, per construir una mena de circuit que conduïa el gust italià cap a un vincle amb el so català. Una ruta molt rodona, però queda el dubte de discernir si el fet d’adaptar èxits reconeguts a la cobla és una eina realment útil (i noble?) per a la difusió fora del seu àmbit natural (un dels objectius que s’ha marcat la formació per a aquest producte) o simplement realça una hipotètica manca de talent original. Del que no queda cap dubte és que la feina d’harmonització i instrumentació de les creacions més populars de Rota en aquest treball ha estat brillant, i que la forma de traslladar-la a l’escenari ha estat magistral. L’enregistrament discogràfic ho testimonia, i sobretot la resplendor de les cares del públic en acabar.
Per Josep Pasqual
