FESTIVAL DE PERALADA. Hadrian de Rufus Wainwright. Llibret de Daniel MacIvor. Thomas Hampson, Santiago Ballerini, Vanessa Goikoetxea, Alexandra Urquiola, Christian Federici, Alejandro del Cerro, Vicenç Esteve, Gregory Dahl, Pablo García-López, Josep-Ramon Olivé, David Lagares, Berna Perles i Albert Casals. Cor i Orquestra del Teatro Real. Scott Dunn, direcció musical. Jörn Weisbrodt, direcció d’escena. Robert Mapplethorpe, imatges. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL (PERALADA). 29 DE JULIOL DE 2022.
El cantautor Rufus Wainwright ha tornat al Festival de Peralada amb la seva segona òpera Hadrian –la primera va ser Prima donna–, basada en Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar. I el primer que cal dir és que Hadrian és una òpera que funciona. Té tensió dramàtica, moments musicals de gran bellesa i imatges impactants de Robert Mapplethorpe.
El llibret del dramaturg canadenc Daniel MacIvor reflecteix prou bé l’esperit de l’obra de Yourcenar. Al llarg de quatre actes i tres hores s’explica l’amor entre l’emperador romà Adrià i el seu jove amant Antínous, enmig de trifulgues polítiques i el sorgiment del cristianisme, vist com a amenaça per l’Imperi Romà.
Tot i que la proposta escènica no té res a veure amb la que es va estrenar a la Canadian Opera Company de Toronto el 2018, la versió semiescenificada que ha arribat a Peralada signada per Jörn Weisbrodt (marit de Wainwright) i que es va estrenar al Teatro Real dos dies abans, és senzilla però efectista, amb projeccions de centenars de fotografies de Robert Mapplethorpe de caràcter homoeròtic i bellíssimes que potencien els sentiments dels personatges.
En l’aspecte musical, Hadrian és una òpera fosca. Amb l’excepció d’alguna escena especialment èpica, amb metalls i percussions a tot drap, l’òpera traspua dramatisme i intimitat, sobretot als dos primers actes, per anar cap a camins més lleugers en els dos darrers. Sense deixar de ser música contemporània, Wainwright aposta per una composició tonal i seguir la tradició clàssica d’àries, duos, trios i concertants, amb aproximacions puccinianes i verdianes, però també amb matisos de Britten, Debussy i fins i tot d’òpera i cinema nord-americà. L’òpera potser pateix de manca de diversos leitmotiv, així com d’un estil musical clar en favor d’unes melodies de traç net i lliures de complexitats que apel·len a les emocions i aconsegueixen atrapar l’espectador. A més de la meravellosa ària de Sabina del segon acte –“Will you have Egypt with me”–, el duo en què Adrià pregunta a Antínous “What will I do without you” i el trio entre Adrià, Antínous i Sabina del tercer són moments de gran tensió dramàtica, així com un moment molt rufinià, quan Adrià avisa que el futur ens portarà un sol déu i a la pantalla apareix la bandera americana i un bitllet de dòlar.
El cor i l’orquestra del Teatro Real, sota la direcció musical de Scott Dunn, van sonar força bé i entre els cantants va destacar per sobre de tots la Sabina de la soprano basca Vanessa Goikoetxea, que va deixar el públic estabornit a la tendra i dificilíssima ària del segon acte, quan suplica amor al seu marit Adrià, amb una tessitura de registre amplíssim i veu potent, dolça i plena de matisos, que va aixecar el primer aplaudiment i “Brava!” de la nit.
El paper protagonista va ser per al baríton Thomas Hampson, per a qui va ser escrita l’obra, molt convincent en el seu rol d’emperador desolat per la mort de l’amant, i que tot i que ja no té aquell instrument meravellós d’anys enrere continua captant l’atenció del públic amb la seva personalitat escènica, saviesa i un cant flexible, expressiu, d’emissió fàcil i bell. El tenor argentí Santiago Ballerini va fer un Antínous de veu gairebé belcantista i va destacar a l’ària del tercer acte, també aplaudida, mentre que Turbo, a càrrec del baríton Christian Federici, va mostrar la seva veu plena d’autoritat.
La Plotina d’Alexandra Urquiola, que obre l’òpera amb una gran ària, va ser impecable tot i haver de superar les onades sonores de l’orquestra. Van completar el repartiment Alejandro del Cerro (com a Trajà), Vicenç Esteve, Gregory Dhal, Pablo García-López, Josep-Ramon Olivé, David Lagares, Berna Perles i Albert Casals.
El públic va respondre a la proposta amb un aplaudiment de sis minuts, tot i que la desbandada d’assistents a la mitja part va ser apoteòsica.
Imatge destacada: (c) Toti Ferrer.
