TEMPORADA OBC. Simon Trpčeski, piano. Dir.: Josep Caballé. Obres de Rachmàninov i Xostakóvitx. L’AUDITORI. 8 D’OCTUBRE DE 2016.
Per Xavier Chavarria
En una època com l’actual, de revisionisme pervers de la història, i en què la memòria històrica flaqueja, és molt oportú que Dmitri Xostakóvitx tingui tanta presència en la programació de la temporada de l’OBC, que ens permetrà escoltar per primera vegada a L’Auditori la seva Quarta Simfonia, una obra que l’OBC no ha interpretat mai, i també la Sisena, dirigida pel titular de la formació, Kazushi Ono. Xostakóvitx és un estendart musical de la memòria, de l’homenatge emocionat a les víctimes, del retrat aspre i descarnat d’episodis històrics terribles, que ens connecta a tots amb el mateix passat, fins i tot el personal. Poques músiques estan tan íntimament vinculades amb el món que les va veure néixer com les de Xostakóvitx: les seves obres són una lliçó d’història explicada en sons, un retrat musical commovedor de l’època que li va tocar viure. Això explica, en certa manera, la incomoditat que provoca sentir la seva música, en què la bellesa s’ha de percebre amb uns altres paràmetres, o simplement deixa pas al sotrac i la commoció: Xostakóvitx incomoda aquell qui busca diversió i entreteniment, cal anar-hi preparat, cal saber què anem a escoltar, perquè si no, ens perdrem bona part de la pel·lícula i només entendrem tota aquella angoixa, aquella intensitat dramàtica, aquells esgarips delirants, aquella amargor, com un gest postís o grandiloqüent, o com una simple agressió a l’oient. Per això és tan interessant que hi hagi unes bones notes en el programa de mà, i una conferència prèvia, que ens ajudin a tenir la dimensió justa de l’obra, contextualitzar-la i, en definitiva, entendre millor la música que sentirem. Si a més, la interpretació és intel·ligent, hàbil i compromesa, com ho va ser aquesta de l’OBC que comentem, tenim tots els ingredients per gaudir plenament del concert.
El concert, però, va començar amb la Rapsòdia sobre un tema de Paganini, op. 43 de Serguei Rachmàninov, una obra amb una vocació totalment diferent de la Vuitena Simfonia de Xostakóvitx, i d’estètica oposada, més propera al postromanticisme i al servei del lluïment virtuosístic del piano solista. El veterà pianista australià John Lill va cancel·lar a última hora la seva actuació per motius de salut i va ser substituit pel pianista macedoni Simon Trpčeski, que té l’obra als dits (l’ha estat tocant en concert durant l’estiu, i casualment aquest cronista el va veure tocant-la fa unes setmanes al Concertgebouw d’Amsterdam) i en fa una versió vistosa i àgil però sense gaire profunditat. De fet, fred a l’inici i aparentment desconnectat d’orquestra i director, no va entrar plenament en joc fins a la mitja obra, però va superar amb comoditat tots els paranys i reptes que conté la partitura de Rachmàninov amb un toc clar i precís. Trpčeski és un pianista que sempre compleix però que no sedueix. Peculiar resulta també la seva manera d’agrair els aplaudiments del públic (més aviat discrets), en forma de propines musicals en què ell no és el protagonista: la primera, el Vocalise de Rachmàninov, en la versió per a violoncel i piano (i Trpčeski tocant-la amb partitura!), i a continuació una peça anònima del folklore macedoni, per a acordió i adaptada per a violí i piano, en què va brillar més el concertino Christian Chivu que no pas el solista de la vetllada. Curiosament, propines idèntiques que als concerts de l’agost.
El plat fort de la vetllada va arribar a la segona part, amb la Simfonia núm. 8, en Do menor, op. 65 de Dmitri Xostakóvitx, un retaule orquestral colossal compost en plena Segona Guerra Mundial, el 1943, que evoca “el dolor etern que sento per aquells que van ser assassinats per Hitler, però també pels assassinats per ordre d’Stalin. Sofreixo per cadascun dels qui van ser torturats, afusellats o abandonats fins a la mort, i n’hi va haver milions al nostre país abans que la guerra amb Hitler comencés”. Xostakóvitx confessà que totes les seves simfonies tenen aquest rerefons de memòria, de denúncia i condemna, d’homenatge a les víctimes. I la traducció musical és demolidora: aquesta Vuitena Simfonia vessa amargor, violència i angoixa, però també conté esperança. És un enorme repte per al director dosificar aquesta allau d’emocions, conduir amb equilibri una orquestra descomunal, i injectar a cada moment la intensitat justa que requereix aquesta obra. I la labor de Josep Caballé va ser admirable. Va tenir en tot moment el control de l’obra, amb un discurs ben articulat i molt coherent, de fraseig ampli i generós però contingut quan calia.
De fet, l’orquestra en ple va respondre magníficament durant tota l’execució, sòlida i concentrada, i amb unes intervencions molt meritòries dels diversos solistes (trompa, clarinet, flauta…), a qui Xostakóvitx atorga papers de protagonisme esporàdic, però de vertigen. Excel·lents també tota la secció de metall i la de corda, compacta i precisa, i amb un so d’intensitat inoïda. Vam tenir la sensació d’estar escoltant una orquestra més madura, més sòlida fins i tot que en altres ocasions en què l’hem sentit tocar Xostakóvitx: potser l’orquestra ha crescut, o potser creix amb obres com aquesta; o és la batuta qui la fa sonar amb pas ferm… Possiblement és una conjunció de tot plegat que va propiciar una magnífica actuació i que ens obre la gana d’escoltar els Xostakóvitx que ens esperen aquesta temporada.
