IBERCAMERA. Orquestra Txaikovski. Alexei Volodin, piano. Dir.: Vladimir Fedosseiev. Obres de Txaikovski i Xostakóvitx. L’AUDITORI. 8 DE MAIG DE 2019.
Eren russos els autors de les peces del programa: Txaikovski i Xostakóvitx. Era russa i ben russa l’orquestra: l’Orquestra Txaikovski, la primera orquestra simfònica que va tenir la ràdio soviètica. Era rus, un rus vell, contemporani de Xostakóvitx, el director, Vladimir Fedosseiev, un mestre que ha batallat diverses vegades totes les simfonies del repertori rus. Era rus, totalment rus i no pas jove, però sí al principi de la mitjana edat, el pianista, Alexei Volodin. Està bé que el director sigui més vell que el solista. La música sol sonar millor que a l’inrevés.
Va ser Ibercamera qui, convocant uns artistes que ja han visitat amb èxit la seva temporada en diverses ocasions, ens va proposar a L’Auditori aquest festival de russos tocant russos. Vam començar amb el més popular dels Concerts per a piano de Txaikovski, el número 1. El segon, certament menys inspirat, costa molt d’escoltar en directe, i el tercer, pòstum, en un únic moviment, sembla que no existeixi per a programadors i solistes.
Va quedar prou bé. Volodin va oferir la brillantor, la vehemència i l’espectacularitat que demanen el primer i el tercer moviments i va saber trobar al principi del segon moviment el vol líric per cantar, juntament amb la flauta i l’oboè, aquella melodia tan delicada que enamora i estova l’esperit més endurit.
A la segona part vam tenir la cèlebre “Resposta d’un artista soviètic a una crítica merescuda”, la Cinquena Simfonia de Dmitri Xostakóvitx, el colossal compositor que es va veure obligat durant més de mitja vida a haver de jugar al gat i la rata, fent de rata, amb Stalin. La “Resposta”, que és de l’any 1937, l’any de les “purgues”, és només un dels capítols d’aquest joc tràgic.
L’Orquestra Txaikovski potser no és la millor orquestra russa, però és bona i és russa i això vol dir que ha fet la peça moltes vegades, la coneix i sap com s’ha de tocar. El mateix passa amb Fedosseiev, que als 86 anys manté el cap clar, l’atenció desperta i prou energia per dur endavant aquesta simfonia misteriosa on aparentment la rata capitula i cedeix, però que està plena, també, d’ironia i sarcasme, l’amarg sarcasme de Xostakóvitx, la venjança de la rata.
La Cinquena és una peça corprenedora on, malgrat la triomfal fanfara final –la necessària concessió al gat– hi ha molt de dolor, dolor “a la russa”, amarg, interioritzat, callat. Fedosseiev i els seus músics ens van fer arribar amb força el missatge ambigu, obscur, misteriós de la Cinquena Simfonia de Xostakóvitx.
Imatge destacada: el director Vladimir Fedosseiev durant el concert. © May Zircus
